Pàgina 9
7/5/1960
Estic tant casant d’arreglar el món cada setmana mentre estem asseguts al voltant d’aquesta taula. Cada reunió algú presenta un tema nou, un problema nou o una solució nova. A vegades, depenen de l’esdevenir d’aquella setmana i d’altres, es repeteixen de manera circular, com si el temps fos una estructura plana que es tanca i torna a començar un cop i un altre.
Seria tan fàcil i ningú hi pensa. Ens acomiadem en la repetició abans de dirigir-mos a la sortida, alguns amb la medicació contra l’ansietat fent efecte, jo amb la línia de l’horitzó torta, la majoria amb la indiferència tancant-los les parpelles. Derrotats, un altre cop, per les paraules i el raonament de la ment, que ha deixat la passió oblidada a les butxaques dels pantalons quan les arrugues eren un pensament abstracte que pertanyia als altres.
— Seria tan fàcil. — Dic amb la veu nítida. La que tan sols apareix sense haver passat pel filtre. Ningú escolta. Cada un està sotmès a la revisió de les seves paraules. — Seria tan fàcil, com agafar un llumí i un bidó de benzina — Ningú escolta.