7 d’abril del 1963
Em vaig criar a Meida. Un poble petit i tranquil. Situat al centre d’una roca al mig del mediterrani en un país que ara mateix no ve al cas. La meva infantesa va transcórrer entre el joc i la naturalesa. Absort entre l’educació que rebia de n’Adriana i les entremaliadures innocents que maquinàvem amb els altres nins. Rondàvem tot el dia per les diferents localitzacions imaginàries amb les quals havíem separat el poble. Un món dins un altre món on vivíem aventures extraordinàries i màgiques.
Teníem el gran arbre de la deessa. Una olivera centenària i enorme situada al centre del poble on fèiem ofrenes d’aglans, ametllons, mores o qualsevol cosa que trobàssim i que haguérem cregut era susceptible de ser entregat a la divinitat. A canvi, ens donava la força i la sort al principi d’una nova exploració o la valentia per afrontar alguna de les batalles contra els nostres enemics més acèrrims; els temibles gegants que guardaven les portes de l’ultramón situades al final del poble.
A l’extrem nord, la cova de les ombres ocultes que va descobrir en Ton Llimac. La intentàvem cartografiar cada vegada que hi fèiem una incursió. Aquesta paraula tan complicada, per uns nins de tan curta edat, la va descobrir n’Ame entre uns dels llibres de la seva germana gran junt amb l’explicació detallada de com fer un mapa i els seus símbols. A pesar de les bones intencions, vist a ulls d’un adult, no deixaven de ser burotatxos damunt un paper, però per a nosaltres eren una de les peces més valuoses que teníem.
Deixant de banda els plànols. Al sud del poble, la fortalesa abandonada dels follets de les dents negres, plena de tresors i meravelles inexplicables. Una edificació sense acabar. Abandonada des de feia massa anys perquè algú de nosaltres recordes qui l’havia començada a fer.
Just al devora, les terres obscures de la incertesa; una terra inexplorable i indòmita a la qual cap de nosaltres s’atrevia a entrar. Ben enmig de la plaça, el banc de les històries incompletes, on el padrí Rofo i el padrí Mika ens contaven històries antigues. Cada un d’ells ens explicava la mateixa història de manera diferent i solien acabar discutint sobre aquests detalls abans d’acabar-les i, és clar, no sabíem mai com era el final de cap d’elles.
No va ser fins als dotze anys, l’estiu del cinquanta-dos, quan em vaig adonar d’un fet curiós. Al principi va ser tan sols un llamp que em va travessar la ment i ràpidament va ser tapat per afers més urgents, però a mesura que passaren les setmanes aquesta troballa tornava a visitar els meus pensaments fins al punt d’arribar a estar verdaderament neguitós amb ella. Aquelles setmanes d’agost feia més calor del que recordava d’anys anteriors i em dedicava, junt amb la tropa, a passar les estones de més xafogor refrescant-me al llac que no tenia fons. Era un safareig que estava dins la finca d’en Troballes. Li dèiem així perquè tenia un do especial per trobar ginys dins la fortalesa abandonada dels follets de les dents negres. Durant aquells dies, sense tenir massa coses a fer, a part de surar damunt l’aigua, vaig decidir compartir el neguit que em perseguia amb els companys.
—Vós heu fixat que no hi ha cap adult home al poble? —Ho vaig dir com si no volgués la cosa. A qualsevol altre moment de l’any hauria passat desapercebut, hauríem estat massa enfeinats amb alguna de les nostres aventures, però l’aire enganxifós d’aquells dies va fer, que després d’un petit silenci, un seguit de veus exclamassin la sorpresa absoluta de no haver-hi caigut amb anterioritat. Així va començar la nostra més gran i darrera aventura.
Al principi tots vàrem elaborar una teoria. Des de na Macu; que tenia la idea que tots els homes del poble es convertien en dones en arribar a una certa edat, fins a la d’en Mer, que estava convençut que si no tenies la suficient valentia per poder explorar les coves, quan et feies gran, eres expulsat a les terres obscures de la incertesa i per això tan sols el padrí Mika i el padrí Rofo, que tenien totes aquelles històries per contar, romanien encara al poble i que a partir d’aquell moment hauríem d’endinsar-mos més sovint a explorar-les. Cada una d’aquestes teories varen ser debatudes, refutades i, en algun cas, menyspreades pels altres amb rialles gens contingudes. Trobàrem a totes alguna deficiència o incongruència així que cap ens va satisfer prou per llevar-mos aquell pensament del cap.
Després d’una setmana d’intenses discussions algú, crec que va ser en Ton, va proposar una solució per descobrir la resposta a aquell dubte que ens havia estat marejant. Va suggerir que fos jo, ja que el mal de cap que tots tenien provenia de la meva ment embullada, qui li demanàs a l’Adriana el perquè. Per part meva no tenia ganes de demanar-li. Sempre em responia el mateix quan li feia alguna pregunta d’aquesta mena. —Tu que trobes? —Per altra banda, em feia una terrible peresa explicar totes les conclusions a les quals havíem arribat amb la colla i així ho vaig expressar, amb una remugada considerable. A pesar de les meves reticències, la resta estaven d’acord. Uns per simple comoditat i altres perquè consideraven que l’Adriana era la persona idònia per respondre.
Quan vaig arribar a casa però, era na Roa qui preparava el dinar. Na Roa havia vengut a viure amb nosaltres un parell d’anys enrere i des de llavors la casa estava més alegre i sempre hi havia juguesques organitzades per ella. Era una dona divertida, vital i amb una paciència infinita, sobretot quan em posava a fer l’ase per casa. L’Adriana deia que era la seva germana, però es pareixien entre elles com es pareixen una col i un peu de pollastre. A pesar d’aquesta incongruència, mai li vaig donar més importància que el que realment tendria si el parentesc no fos el que deien.
En aquell moment, i contradient el pacte que havíem fet davant el gran arbre de la deessa, vaig canviar d’idea i va ser a ella i no a la mare a la qui vaig anunciar la gran pregunta. La cara de la tia Roa va passar de ser una magdalena a ser un tros de porcellana esblanqueïda. Es va compondre el vestit després de fer una tossina i va cridar a l’Adriana si tenia un moment per anar al menjador. En arribar i després d’escoltar el dubte que li havia plantejat, em va fer asseure.
—El que et diré ara és un secret que no pots compartir amb ningú. Hi estàs d’acord? —La seva veu era tranquil·la, com si fes estona que tenia la necessitat d’explicar-m’ho. —És que només coneixes tu la resposta al poble? —Vaig demanar abans de contestar.
—La sap tothom, però cada una de les persones del poble té el dret de dir-li a les seves persones més properes com i quan consideri oportú. —Aquesta reflexió em comportava una disjuntiva i em feia triar entre mentir-li a ella o fer-ho als companys. Vaig decidir desentrellar el problema després d’haver escoltat la història que revelava el misteri.
—D’acord, tan sols quedarà entre nosaltres. —Vaig intentar contestar sense que se’m notàs massa els dubtes que tenia i tot seguit em va contar la història més increïble que havia sentit fins aquell moment.
Resultava que feia anys, quan era molt petit, en el temps que la meva memòria encara no era capaç d’atrapar els records, el pare, els pares dels meus amics i la resta d’homes vivien al poble. No era massa diferent de com era ara.
—Que és un pare? —Vaig interrompre amb la innocència intrínseca de no conèixer el significat d’aquella paraula.