els diaris perduts portada

Diari de László Voynich. 23 / 03 / 2043

Pàgina 3

23 / 03 / 2043

Fa tres dies que na Milda va trobar les claus del soterrani de la nova casa. Feia una setmana que hi havíem entrat a viure i no ens havíem fixat, o millor dit, l’antic propietari va fer el possible perquè no ens assabentàssim que la casa tenia soterrani i de fet, ho havia aconseguit.

El soterrani estava tancat en clau i clar, no teníem la maleïda clau. Cap del dos ens podíem aguantar la curiositat de saber que hi havia al darrere. Encara que com sempre, la Milda, amb tendències més fantasioses que jo, tenia un parell de suposicions de les més curioses.

Una d’elles era que trobaríem l’entrada a un jardí majestuós. Misteriosament alimentat per la llum d’unes pedres brillants i d’una veta d’aigua que venia del riu Niemen. Jo tenia manco pretensions, suposava que trobaríem un fotimer de trastos inútils i que hauríem de manllevar temps d’on fos per buidar l’aterenyinada habitació.

El manyà tardà dues hores a arribar després d’enviar-li un missatge. Va venir proveït d’un grapat d’estris electrònics, entre altres un descodificar nx38. Se’ns havia oblidat comentar-li que la casa era de principis del segle denou i sense reformar, per la qual cosa no tenia cap mena d’instal·lació domòtica. Va remugar entre dents mentre mirava la porta com si fos un mecanisme incomprensible i inexplicablement penjat del temps i dels records.

Es va girar cap a nosaltres mentre tornava a remugar i ens va explicar que teníem dues opcions, o la tiràvem a terra o trobàvem la clau. Que triàssim el que triàssim ell no n’havia de fer res allà. Va fer mitja volta i mentre se n’anava cap a la sortida de la casa ens va arribar pel sistema hologràfic la factura de la visita i la resposta que ens havia donat. Vint crèdits de recurs-temps ni més ni menys.

En contra de tots els meus instints, na Milda va trobar la clau del soterrani amagada dins un dels calaixos del dormitori, just abans d’haver de partir cap a Barcelona a una de les reunions del consorci per la conservació de partitures originals del segle dinou. Mai he entès aquesta obsessió per les coses antigues. Fa estona que tenim tot a l’abast en format digital i aquesta afecció em pareix una pèrdua de recurs-temps que es podria aprofitar per menesters més necessaris.

A pesar de les meves queixes, vàrem decidir que esperaríem que tornàs a casa per obrir la porta.

Pàgina 4

24 / 03 / 2043

Ahir de matí na Milda va tornar a casa. Va entrar per la porta i sense dir bon dia va començar a cridar. “La porta, la porta”.

Vàrem baixar les escales cap al soterrani. La veritat és que no havia emprat una clau d’ençà que tenia deu anys i la sensació era estranya més no poder i una pèrdua de temps innecessària. No entenc com podien viure de la manera que ho feien antigament.

Sorprenentment el soterrani abastava tota l’extensió de la casa, els fonament de la mateixa feien de columnes a l’estança i estava repleta de quaderns. Milers i milers de quaderns. Tots ells diferents en mida, color i gruix.

Començàrem a fullejar-los de manera aleatòria. A simple vista s’apreciaven un parell de coses. La primera; no havien estat escrits per la mateixa persona i la segona; tots eren diaris com el que estic escrivint en aquests moments.

Comparteix
El rotllo de les galetes. Empram les galetes per veure estadístiques de qui ens visita i coses d\'aquestes que fa tothom. De moment no posam publicitat i contingut dels social media, però com que no sabem si en posarem alguna vegada i ens fa una mandra monumental escriure aquest text doncs ho deixam per si el cas. Si no coneixes del que estem parlant pots trobar tota la informació sobre la privadesa d\'aquest lloc web aquí o fer clic al botó d\'acceptar, cosa que fa el 99,99% de la gent sense haver mirat res de res. Si ans al contrari no estàs d\'acord amb la política de privadesa tanca la web i comença a córrer allunyant-te el més possible de qualsevol aparell electrònic connectat a la xarxa.    Configurar y més informació
Privacidad