Smiley (2022)
Quan li deim mariamor quan volem dir marisexe
Tenia moltes ganes de mirar aquesta sèrie que està basada en una obra de teatre de fa deu anys (i té continuació a Smiley, després de l’amor. I tothom sap que les expectatives són dolentes, molt.
Bé, primer un parell de detalls tècnics: Careta somrient, és una adaptació de vuit episodis (que per jo li sobren dos o tres) escrita per en Guillem Clua i dirigida alternativament per en David Martín Porras i na Marta Pahissa que comença amb la darrera ruptura de n’Àlex (Carlos Cuevas), un musculat de gimnàs, que es desfoga per telèfon dient-li el nom del porc a la seva darrera parella. Ai, però, que el missatge que grava li ho deixa a en Bruno (Miki Esparbé). A partir d’aquí es coneixeran, barallaran, tendran sexe i [espòiler. Sí?] aprofitant-se de qualsevol ésser per por de no quedar tots sols. Mentrestant, coneixerem les relacions amoroses de les persones que els envolten.
Ja vos he dit que les expectatives són dolentes, i és que la sèrie està ben feta (3 Carlos Cuevas), ben actuada (jo l’he vista doblada, però) i amb tots els elements adients perquè sigui interessant (3 Michael Caines), però no sé per què que he trobat els tres primers episodis insofribles (d’estar a punt de deixar-la anar, 2 Pepón Nietos) i això abans de dir-vos que hi surt en Pepón Nieto, que no és aguantador (3 Pepón Nietos), a més de la baula més feble de l’elenc (2 Mickey Rourkes), desaprofitant de forma imperdonable la potencial potència de Keena Mandra (1 Pepón Nieto), no sé si per mal escrita o mal dirigida (3 Pepón Nietos). De les cançons embafoses de Mecano i el to nadalenc, no vos en xerraré (3 Mariah Careys), només de les situacions hiperforçades més pròpies del teatre, que aquí em sobren un poc (2 Lars von Triers) i de la predicible història principal de dos personatges que faran el que calgui (trepitjant, usant i tirant gent a tort i a dret), en un cant a la por malaltissa a la solitud ofegant, malauradament, un parell d’històries bastant més interessants, que queden un poc deslluïdes.
No vos enganeu i deixau que sigui un poc incoherent, però trob que després de tot, l’heu de veure i, potser, la gaudireu més que jo (que l’he vista en dues tongades, vull dir…).
Vos la recoman si vos sabeu de memòria El cor de la ciutat, heu anat quinze vegades a provar-vos aquells calcetins negres i encara no els heu comprat o menjau un dia ensalada només d’enciam i l’altre només de tomàtiga. No la mireu si heu escoltat ningú mai a la vida, no heu après a programar el vídeo o coneixeu la filmografia completa d’en Van Damme, en Harrison Ford o el bossot d’en Tom Cruise.
La podeu veure a Netflix.
■□□□□ Humor
■■□□□ Masclisme
■■□□□ Queerness
■■□□□ Sexe
■■■□□ Interès