Quan prenim LSD i llegim ciència-ficció
Avui vos duc una sessió doble de ciència-ficció de fa més de trenta anys. Dos films que se duen setze anys entre elles, però traspuen la mateixa energia hippie: Silent Running i Nightfall.
Silent Running (1972, traduïda com Naus silencioses)
Què ens ofereix aqueixa cinta dirigida per en Douglas Trumbull (Brainstorm, 1983)? Un interessant concepte flower power com a bon inici, però un malaurat amb un desenvolupament penós. Potser els faltava experiència, tant a ell com als guionistes, en Deric Washburn, en Michael Cimino i en Steven Bochco (l’únic que havia fet treballs anteriors) o tal volta anà tot el pressupost als efectes especials?
Sigui com sigui, Funcionament silenciós, ens explica com en Freeman Lowell (Bruce Dern), encarregat durant vuit anys de mantenir vius els darrers boscos dels Estats Units (i tota la Terra, segons ells) mentre es baralla amb els caps de fava dels seus companys. Ai, però, que els ianquis els ordenen fer-ho tot trinquis per tornar a generar beneficis amb les naus. Sona interessant? Doncs no hi ha pus.
El film ha envellit malament (4 Mickey Rourkes), l’hi han passat per damunt més de cinquanta anys que es noten amb el ritme i les escenes excessivament llargues de no-res (jo diria que li sobren quaranta minuts bons. 2 James Camerons), la banda sonora és insofrible (em sap greu, Joan Baez. 3 Joan Baez) i l’intent de fer-mos estimar els robots falla (no, de cap manera, prou. 3 George Lucas). Hagués pogut ser un bon curtmetratge.
Només vos agradarà si la vàreu veure a l’estrena i teniu un hortet o encara llogau pel·lícules d’en Tom Cruise.
●●○○○ Absurditat (mira, no)
◐○○○○ Comicitat (Ai, els noms dels robots, graciosíssim)
○○○○○ Fetge i butzes
●●●○○ Masclisme (cotxes i pòquer)
○○○○○ Queerness (i això que no hi ha res per fer allà dedins)
○○○○○ Romanticisme (ni amb els pins)
○○○○○ Sexe (i mira que passen vuit anys tots sols a l’espai quatre homonots)
○○○○○ Terror (na Baez no compta)
●◐○○○ Interès (almanco el principi)
Nightfall (1988, més coneguda com La muerte de los soles)
Per complementar aqueixa doble funció vos duc Vespre, un experiment d’en Paul Mayersberg que dirigeix i escriu aqueixa història, direm que adaptada, d’un relat curt n’Isaac Asimov del 1941.
El concepte no estaria malament: un planeta s’enfronta al final de la seva civilització quan tots els sols que l’il·luminen constantment estan a punt de desaparèixer. El relat de n’Asimov és un avorrit discurs filosòfic que es pot resumir en dues pàgines, però ell insistí a fer-ho en unes cinquanta (i més endavant en tres-centes i busques com a novel·la). En Mayersberg, però, crec que d’LSD fins a les celles, va ser capaç de treure mames femenines, gent morta, rituals absurds, visions i gent drogada (sospit que a la realitat també) durant vuitanta-tres minuts (setanta-cinc més dels necessaris) amb un guió amb pudor hippie (2 Norman Jewisons), dispers (3 Najwa Nimris), cansí (3 Mario Casas), inconnex (3 Nicolas Cages) i confús (2 Christopher Nolans). Hi ha moments en els quals no saps què fan aquells ciutadans de fons, ni perquè corren d’aquí cap allà (1 Benny Hill).
Vos agradarà si comprau, veneu, gaudíreu de la pel·li anterior o teniu fantasies eròtiques amb en Tom Cruise.
Les trobareu ambdues a Filmin estranger.
●●●○○ Absurditat (i no crec que becàs)
●●◐○○ Comicitat (que et fa estirar dels cabells)
◐○○○○ Fetge i butzes (dels vuitanta)
●●●●○ Masclisme (no em faceu xerrar)
◐○○○○ Queerness (o són les actuacions rares?)
○○○○○ Romanticisme (no. Ni de bromes)
◐○○○○ Sexe (a la secció de Comicitat)
○○○○○ Terror (no podreu dormir)
●◐○○○ Interès (No sé jo)