Va obrir la finestra i el corrent d’aire va escampar l’olor del cafè acabat de fer per tota l’habitació. Tot era possible aquell dia inclòs que la seva casa, esculpida de temps i memòries, suràs per damunt del món i del temps, i de l’estrès, i de les demandes de la pressa i dels renous dels predadors de l’asfalt.
No hi va haver sorpresa quan va mirar cap avall i la ciutat, l’antiga i desesperant ciutat, on havia passat tota la seva vida es veia com una taca llunyana escampada per terra.
Va encendre una cigarreta. Tres calades intercalades entre cada cop de la tassa que anava deixant al llindar de la finestra. El desig va ser difícil de pair quan va deixar de ser-ho. El silenci ja no era silenci i la soledat, anhelada des dels extrems més llunyans dels seus records, el definia ara com un analfabet incapaç de llegir la subtilesa.
Es va asseure al sofà del saló, la seva primera frase va ser: bri de pols.