Noticia.
Feia vint anys que na Bet no trepitjava l’illa. Prendre una decisió d’aquesta mena, deixar enrere tot el que has viscut i tallar tots els vincles amb el teu passat sempre és una passa difícil de donar, encara que tenguis raons suficients per fer-ho. Na Bet ho havia gairebé aconseguit amb tothom llevat del seu pare, amb el qual mantenia una comunicació relativament fluida i secreta. Aquell dia va rebre una trucada de la seva mare. Va ser una conversa curta, de tan sols dues frases. -D’on has tret aquest número? -Va ser la frase de na Bet. -El teu pare és mort. -Va ser la rèplica de la seva mare. Després, el silenci i una mà invisible que va estrènyer el seu estómac. S’havia enfrontat a gairebé tot durant els vint anys al Japó. Va recordar el dia que es va mirar al mirall i es va adonar que era una yonkie de la cocaïna, les tres guerres amb famílies rivals, les morts i les ferides que tenia per tot el cos arran de la vegada que la varen torturar per desvetllar la localització d’en Daiki, el dolor mesclat amb la satisfacció mentre li tatuaven tot el cos i sobretot les traïcions, les traïcions i les seves conseqüències a una societat on no es pot trair. Res d’aquestes experiències havia aconseguit que el seu estat trontollàs d’alt baix com aquella senzilla i diminuta frase. Va ser una roca caient sobre una vidriera, clavant cada trosset de vidre per cada un dels racons de la seva essència.
-Marxes del Japó? -Daiki era un home de paraules directes i de mirada estricta. El seu càrrec dins l’organització requeria no haver d’explicar massa les coses-. No pots marxar, tens certes responsabilitats que ens afecten i ho saps.
-El meu pare és mort. He incomplert el jurament que et faig fer el dia que vaig entrar a formar part de la teva família. -El ritual d’iniciació, com la qüalsevol altre, havia estat la promesa d’oblidar el passat, d’oblidar la seva anterior vida, de deixar qualsevol vincle enterrat per sempre desde aquell moment i acceptar la mort de la persona que era. -Et deman perdó per avançat, però vares ser tu qui em va fer entendre l’obligació de la gratitud. -El “giri”. -Va interrompre, contundent en Daiki. -Sí, el “giri”. -Va contestar com un eco na Bet. -Em faré el “Yubitsume” en tornar si amb això puc expiar la meva falta. Conec la meva posició i les responsabilitats adquirides. -Replicà fent una reverència ampla, llarga i inexorable.
En Daiki tan sols va fer un so gutural, el so típic que a na Bet la transportava als seus anys d’infància i a les sèries d’animació japonesa que sortien pel televisor i que varen fer que s’enamoràs de la cultura del seu marit molt abans de, ni tan sols, haver-hi trepitjat la seva terra, i que la va fer viatjar a aquell país a l’altre costat del món quan tenia vint-i-cinc anys. En aquell temps havia acabat la carrera de periodista i gràcies al seu pare i als seus contactes va aconseguir una corresponsalia de premsa al Japó. Quan li varen donar la notícia es va prometre que algun dia li tornaria el favor a aquell home que l’havia criat i li havia donat tant amor i felicitat quan era petita, a pesar de no compartir cap vincle de sang.
-Entenc, diga-li a en Hiro que prepari també la meva maleta i a en Botan que prepari l’avió. Destinació Palma, Zero passatges. -Zero passatgers era l’eufemisme que emprava en Daiki per dir que s’arrangés tot per sortir del Japó i entrar a algun altre país d’estraperlo. Na bet va assentir amb el cap. Les ordres d’en Daiki eren absolutes quant les expressava amb la contundència del lladruc d’un ca. A pesar del to, na Bet sabia que aquell gest era una mostra del respecte i de l’amor que li tenia. El codi és absolut i la deferència que acabava de mostrar cap a ella tendria repercussions dins la família. Abans d’aixecar el cap, va amagar l’expressió de satisfacció que li va provocar aquella resposta. Havia après que aquestes mostres de transparència tan sols eren per ella i una falta de respecte si les ensenyava als altres a una societat on el respecte i la transparència són antagonistes i enemics perpetus.
El vol.
Entrar a un país de manera anònima, si no pertanys a alguna organització governamental d’algun país, tan sols es pot fer si tens molt de poder o una quantitat ingent de dobles i na Bet i en Daiki en tenien de sobra. Durant vint anys havien assentat la seva organització, l’havien expandida i havien establers relacions comercials arreu del món. I la mescla de cultures de na Bet havia estat una part important dins l’engranatge perfecte que havien aconseguit. Na Bet tenia un parell de coses clares. La primera que era l’esposa d’un “oyabun” de la yakuza, per la qual cosa la seva posició en tot moment sempre seria darrere del seu marit. La segona era que per sobreviure dins el submón del Japó haurien de controlar parts dels poders fàctics de la societat. Polítics, empreses, policies i premsa formaven part de la seva organització.
Les catorze hores de vol des del Japó varen ser un seguit de trucades per part d’en Botan per deixar enllestits els preparatius perquè els seus caps tinguessin tot el que havien de menester. En Botan era el guardaespatlles personal d’en Daiki i na Bet. Llicenciat a Hardvar, parlava cinc idiomes, expert en defensa personal i armes, inexpressiu, diligent i eficient fins a l’extrem de no parèixer una persona. Un sociòpata, educat amb la més estricta devoció cap a ells des del dia que el varen trobar al carrer, mig mort, entre la nevada de mitjans de desembre de feia quinze anys. Les seves ordres eren recavar tota la informació de la mort del pare de na Bet i preparar l’estada a l’illa.
A la meitat del vol es va atracar a en Daiki amb un grapat de papers. Sense dir cap paraula va fer una reverència fent ofrena de la informació recol·lectada. En Daiki va despertar a na Bet que estava adormida al seient del darrere. A l’última pàgina hi havia escrites les conclusions; les paraules suïcidi i trampa sobresortien de la resta. Una llista d’implicats tancava l’informe. En ell sortien els noms de Miquel Roca, Pau Roca, Aleix Roca, Fèlix Sires i Marco Escudero. Es va cosir una capa gel al voltant dels tres ocupants de l’avió mentre na Bet explicava, en veu alta, com la seva família no era realment la seva família. Com el menyspreu, per una nina adoptada, va ser la normalitat durant tota la seva joventut. Com el seu pare adoptiu, que ara estava mort, era l’única persona que la va mantenir assenyada. Com li va oferir la contrapartida del que es trobava al voltant seu cada hora de cada dia. Com l’amor d’aquell home la va mantenir enfocada i com va ser el seu pilar per poder escapar de total aquella desesperació. No es va esplaiar amb detalls, no va fer falta. En Daiki era la primera vegada que veia la part dèbil de na Bet. Durant aquests vint anys i a pesar de totes les dificultats, per molt dures que fossin, sempre era ell el que s’enfondrava quan estaven a soles i el que es permetia deixar entreveure la debilitat a través de petites escletxes. Pel contrari na Bet era el ferro forjat sobre el qual es trencaven tots els problemes encara que copejassin amb la força dels déus.
Records.
L’aeroport de son sant Joan era sorollós i no es respectaven les distàncies, la incomoditat que li provocava aquella manera de ser de la gent li va fer entendre que ja no pertanyia més al mediterrani. Feia vint anys que s’esforçava cada dia per imbuir-se de la ment i la manera de ser dels nipons i ja havia canviat els seus patrons de comportament, però quan l’olor del mar li va acariciar tot el cos, just en el moment que les portes de l’aeroport s’obrien, per un instant va tornar a ser aquella jove que emprenia el viatge que va fer en sentit contrari i l’inici de la doble vida que tenia ara. Corresponsal de premsa a la superfície, dona de “l’oyabun” més jove del darrer segle al món ocult de Tokio, assessora de la societat Mikadzuki i reina de les ombres.
En aquells dies, quan na Bet feia tan sols uns mesos que havia arribat, en Daiki anava sovint al despatx del director del diari. Tothom li feia reverències inclòs el mateix director. Quant demanava qui era, tothom li responia amb rodejos. Temps després entendria que a la cultura japonesa no es parla de tots els temes obertament i que són experts en evasives lingüistes per tal d’aconseguir-ho.
Després d’un any d’haver aterrat per primera vegada estava desesperada perquè li deixassin redactar algun dels articles que havia proposat. Aquell dia de primavera tenia un dels seus arravataments tan incorrectament europeus, com deia el seu cap. El tema de discussió era precisament un article sobre el submón a la societat japonesa a la ciutat de Tokio. Tema que li havia fascinat des de gairebé el primer moment que va començar a llegir al respecte. El seu cap li deia que la realitat és; la cosa es perd en el moment que es transcriu un pensament i que res del que havia pogut llegir li podria fer entendre perquè no era una bona idea. La innocència de na Bet li va jugar una mala passada o segons es miri una oportunitat que si no fos pel seu mal geni i la caparrudesa, heretada del seu pare, mai hauria arribat a tenir. Mentre na Bet seguia renegant, en veu alta, sobre l’encotillament a la que estava sotmesa al diari, en Daiki va obrir la porta del despatx on eren. El seu cap va començar una reverència, però l’ímpetu i la decisió amb la qual estava immersa van fer que no s’adonàs de la situació. Durant un minut de rellotge la imatge que es podia veure des de fora d’aquella habitació era una occidental perdent qualsevol classe de manera mentre un home de mitjana edat estava inclinat, en senyal de respecte, cap a un altre molt més jove que esperava a l’esquena d’aquella jove esbojarrada. Quan na Bet va fer una pausa per agafar aire, el seu cap sense perdre un sol segon va començar a demanar disculpes a aquell impertèrrit visitant recurrent. Na Bet no sabia que passava, per aquell llavors encara no parlava l’idioma de manera fluida, però la cara de por del seu cap va fer que se li regiràs l’estómac de sobte. En girar-se cap on estava parlant va veure la mirada d’aquell estrany jove al qual tothom feia reverències i del qual tothom evitava parlar amb claredat. El seu instint li deia que havia d’inclinar-se, però l’adrenalina del moment va fer que tan sols li tornàs aquella mirada profunda a la qual estava sotmesa.
-Si vols conèixer el submón de Tokio, tan sols has de travessar aquesta porta amb mi. Però has de saber, que qualsevol de les conseqüències que comporti aquest fet no tendrà tornada enrere. -La mà del jove, amb el palmell de la mà obert, assenyalava la sortida de les oficines. Aquella directa i senzilla frase va ser el final de na Bet i el principi del qui temps després es coneixeria, dins la Yakuza, com a Chichūkai no ōkami.
Casa.
La primera aturada que tenien planejada era la casa dels pares adoptius de na Bet. Mentre es dirigien cap allà va recordar la primera vegada que va assistir a un interrogatori d’en Daiki. Un desgraciat que havia fet negocis d’amagat amb una altra família estava retingut a una habitació rodejat pels seus homes. L’havien torturat durant hores sense obtenir resposta. Quan en Daiki va entrar en aquella habitació, gairebé a les fosques, es va fer el silenci. Les poques passes que el separaven de l’individu tengueren el pes d’un martell colpejant el terra. Li va aixecar el cap amb suavitat. No varen fer falta més de tres segons de la seva mirada perquè aquell home i la seva determinació s’esfondrassin en la més absoluta desesperació. No va fer falta més violència que la d’aquells ulls on es podia percebre la més absoluta de les certeses. Quan el va deixar anar va començar a amollar tots els detalls de les operacions.
Varen sortir de l’habitació i es va dirigir a na Bet. —La mirada és l’única manera de transmetre la veritat del món. Si ets capaç d’obrir-la seràs capaç de veure el que ningú veu i expressar el que ningú és capaç d’expressar a través de les paraules o els actes. Aquell fill de puta estúpid encara tenia l’esperança que no moriria en aquella habitació. Per això no deia res.
Les imatges d’aquella escena es desplaçaven al cap de na Bet mentre baixaven del cotxe. Tocaren el timbre de la casa de la seva infantesa. Moltes coses havien canviat al voltant, però no l’essència d’aquella entrada. Una porta de fusta, antiga i gravada, imposant la seva majestuosa presencia i aïllant tots els secrets i els records de na Bet amb la seva família.
La mare de na Bet rondava els seixanta-cinc anys. Era una dona atractiva que sempre anava arreglada. No sortia de la seva habitació sense haver passat pel seu ritual. Música, dutxa, crema hidratant pel cabell, exfoliant corporal a base de cafè molt i oli verge d’oliva, raspall exfoliant per la cara, paleta de fusta amb pedra pomez per als peus, mascareta de cara, sèrum per hidratar el cabell, crema de vitamina C, hidratant corporal, àcid hialurònic per la cara, protector solar factor cinquanta i perfum. Sempre amb el mateix ordre, sempre sense pressa. Entenia la realitat d’aquesta manera, frívola i distant, més enllà del seu contorn.
Quan es va obrir la porta el rostre que s’hi trobaren era la de la destrucció, la deixadesa i la desesperança. No hi va haver paraules, la mare de na Bet la va agafar del braç per entrar-la a dintre, però ella es va resistir. Volia entrar en aquell cau per ella mateixa, traspassar aquella línia com la dona que era ara i no la que recordaven. La casa estava en penombra. Tan sols una tènue llum il·luminava el centre del saló on va reconèixer, assegut a una de les butaques, al seu oncle. El germà de son pare. —On és el pare? —El silenci és desllaçava a través de la mirada fugitiva de la mare de na Bet. Els seus ulls es desplaçaven d’una direcció a una altra sense rumb definit. Els dubtes que tenia amb la implicació de la seva mare es varen esvair completament. Tal volta no hi estava implicada i no hi havia proves perquè en botan la inclogués a la llista de perpetradors, però sabia quina era la veritat que hi havia al darrere de la mort del seu pare. Feia olor de culpa i la lloba del mediterrani tenia el nas molt fi per percebre aquestes coses. —On és el pare, oncle Miquel? —Va tornar a demanar aquest cop amb un to més imperatiu. —El teu pare és al tanatori. Ahir al matí, després d’aixecar-se, ta mare va trobar que la porta del bany estava tancada. Després d’una estona de cridar al teu pare va colpejar la porta i no va obtenir cap resposta. Es va espantar, va cridar a emergències i tot seguit a mi. Quan vaig arribar vaig rompre la porta a potades i ens el vàrem trobar dins la banyera amb la vida que se li escapava per les venes del canell, la sang no deixava de brotar encara que tapàssim les ferides. En arribar l’ambulància ja no varen poder fer res. El teu pare va ser perfeccionista fins al final. Il·lús, però perfeccionista. —El buit, després d’escoltar aquelles paraules, governava la ment de na Bet. La seva ment que en les situacions més adverses sempre s’havia mantenguda analítica, perspicaç i desperta era un forat negre d’on no era capaç de sortir-ne res. L’habitació es feia cada vegada més petita. Les paraules del seu oncle, l’únic que seguia parlant, eren llunyanes. —El teu pare devia molts de doblers, feia anys que estava arruïnat, va confiar en les persones que no tocava. Era massa persona per una ciutat plagat de taurons. Els creditors el perseguien, hisenda el perseguia, tot el que guanyava ho havia d’emprar per pagar els seus deutes. Una sensació de calor va començar a expandir-se des del centre del seu diafragma. Cada paraula que escoltava explotava dins aquesta bolla d’odi que va començar a formar-se quan va llegir l’informe que havia preparat en Botan. El nom del seu oncle apareixia en primer lloc a la llista que havia confeccionat. Aquell home que li estava explicant, de manera neutra, com el seu pare havia expirat tan sols veia la innocència i la incredulitat quan mirava a na Bet. La mirada és l’única manera de controlar la veritat del món, es repetia mentre exposava aquella innocència a través dels seus ulls tal com havia après d’en Daiki. Quan no va poder més va deixar de mirar a la gent que hi havia l’habitació, va començar a mirar a l’infinit, on el temps es desvaneix i la mort es deixa veure. La va cridar, va esperar que se li ficàs dintre, la va atrapar al seu interior i es va transformar amb l’executora de la venjança. Cap d’ells tendria l’oportunitat de demanar clemència ni perdó es va dir a si mateixa.
En daiki, encara que no va entendre del tot les paraules que varen ser dites en aquella habitació, coneixia a la perfecció cada gest de na Bet. La majoria de vegades podia saber quin era el següent pas que donaria tan sols mirant-la. L’expressió que tenia en aquell moment l’havia vist moltes vegades. Un mar en calma i transparent com un cristall acabat de polir i un imperceptible somriure, tan sols a un costat del llavi, que només es podia percebre després d’hores incomptables de contemplar aquella cara. L’expressió d’un animal salvatge a punt d’escorxar la seva presa. Li va posar la mà damunt l’espatlla esquerra impedint que la situació es descontrolàs. No era el moment, ni el lloc, ni la forma d’afrontar la situació. Massa variables sense conèixer, massa buits per a emplenar, massa odi i rancor per poder gaudir plenament de la feina que havien de fer.
Na Bet va alenar tres cops abans de dirigir-se a en Daiki. —”Hi, sumimasen”. —En Daiki va fer una reverència amb el cap aixecat sense perdre els rostres dels quals s’acomiadava i va prendre direcció a la sortida de la casa. Na Bet el va seguir, sense acomiadar-se, mentre la seva mare la cridava. No hi va haver cap classe de resposta.
Ritual.
Arribaren a l’adossat que havia preparat en Botan al carrer de la Lluna damunt les tres de l’horabaixa. Un adossat de nova construcció propietat d’un dels fons voltor que manejava l’organització Mikadzuki. Feia anys, na Bet havia començat a redefinir la manera que l’organització tenia per netejar els doblers. Una d’elles consistia en la compravenda d’habitatges arreu del món a través de companyies totalment lícites, sobretot després de les diverses crisis que es produïren a partir del dos mil denou i l’especulació amb el maó es convertís amb una manera eficient de fer circular grans quantitats de doblers.
En Botan els esperava. Els hi va obrir la porta i na Bet va entrar deixant qualsevol mena de protocol al marge. En Daiki va remugar. -Basta! Escolta un moment. Encara que no estiguem al Japó no ens podem convertir en Bàrbars. L’educació es manté per a un mateix, no pels altres. La ment ha de dominar els sentiments en qualsevol de les nostres decisions. Recorda! -Na Bet es va aturar en sec i va recobrar la compostura. Ningú és capaç d’esborrar la naturalesa de mitja vida, com a molt, al que es pot aspirar és a enterrar-la profunda dins l’oblit. En aquell moment, l’àcid que li generava tot l’odi que havia acumulat havia fet sortir a la superfície aquella altra que tenia amagada des de feia tants anys. Impulsiva, irracional, gairebé salvatge. Na Bet va continuar cap al dormitori mentre en Daiki donava instruccions a en Botan. —Crida al nostre contacte a l’illa i que ens aconsegueixi algunes armes i prepara el sake i el Tanto de la Lloba.
Al cab d’uns minuts, na Bet va sortir de l’habitació vestida amb un dels seus quimonos de seda. Era elegant, sensual i impregnava l’habitació amb les ànsies de la destrucció. Mentre es dirigia al menjador, on en Botan havia preparat els estris del ritual, les ones que projectaven els dibuixos del quimono formaven una dansa que contava una història repetida al llarg dels anys. Els moviments de cada un dels participants lliscaven en el temps, concatenats amb la destresa de la certesa i la devoció pel deure. La perfecció era a cada mil·límetre i a cada gest. Cada posició adquirida era el record del jurament que hi havia entre ells. En Daiki va oferir la tassa de te a na Bet i ella la va acceptar amb delicadesa i va beure. Després li va oferir el tanto. Una arma ancestral heretada de pares a fills, trenta centímetres d’acer i dolor amb l’objectiu de la mort i la certesa de la metamorfosi. L’inici del ritual de la transformació. Amb ell es va tallar l’obi. En separar-se lentament les dues parts del quimono es va començar a entreveure una part del tatuatge na Bet. Una pell oculta que tan sols havien vist amb anterioritat les persones que hi havia en aquella habitació. Les mans d’en Daiki s’atracaren per, subtils i amb tendresa, acabar de fer visibles aquelles formes. Un tramat de flors de cirerer en negres i vermelles s’estenien per tot el cos. En Daiki l’acariciava com si cada un d’aquells pètals s’hagués de caure si exercia massa pressió sobre ells. Des dels canells fins als turmells, des dels turmells fins a la guixa, de la guixa fins als pits on es dibuixaven les ombres de dues plomes de grua blanques i els mugrons excitats es feien visibles entre la distància que separava els dits.
En Botan mirava immutable, dret davant la porta de l’entrada mentre en Daiki girava na Bet per acabar de despullar aquella obra d’art feta a canvi de sang i promeses. Tan sols se li va poder veure un, gairebé imperceptible, augment de la pupil·la als seus ulls quan el dibuix de l’esquena de na Bet va aparèixer de sobte després que el quimono lliscàs a terra. Una lloba rampant que mossegava a la triple lluna va aparèixer, destruint la ingenuïtat i la subtilesa. Els ullals ensangonats després d’atrapar la seva presa i els ulls del deliri mirant de cara a qualsevol que s’atrevís a mirar-lo. No era una pell sobre un cos, era la veritat del seu ser expressat des del racó més profund dels seus anhels.
Feren l’amor com si un tigre i una lloba es trobassin de cara en la plenitud de les seves vides. Una lluita desesperada per la supervivència, pel desig i pel plaer. Cada gemeg, feia caragolar aquell animal de l’esquena de na Bet mentre estava asseguda damunt el seu altre jo. Cada contorsió feia que la lloba cobrés vida. Cada un dels vèrtexs del plaer els preparava per acceptar ser la ma executora de la mort. L’amor a un ritual de plaer i psicosi. El ball de bèsties arraconant la humanitat que hi havia en cada un ells. La metamorfosis era l’inici de la caça. L’orgasme de la lloba va coincidir amb una gota de suor d’en Botan tocant a terra mentre romania contemplant en la més absoluta quietud i la més secreta admiració.