Cau de rata portada

El secret.

Aquell home, arruat de temps i de vida, era un ésser de costums. Aquell dia però, va decidir, de manera inexplicable pel seu acompanyant, aturar a berenar a un local que tenia poc a veure amb els quals havien estat aturant-se cada dia durant els dos primers mesos d’estiu. Formaven una parella estranya a la vista de la gent que els veia passar. Feia molt que les destreses havien deixat de passar-se en herència i la imatge d’un home vell i un jove desembolicant els misteris de l’utilitarisme social no estaven a l’ordre del dia.
– Gira a la dreta. Va dir l’home major amb una veu adusta i concentrada.
El jove va seguir les instruccions no sense fer mitja ganyota, estranyat per aquell sobtat canvi. En arribar va demanar el mateix de sempre, un cafè en gel per ell i un cafè amb llet pel seu padrí.
N’Aleix era el primer de la darrera generació del que ell, a través d’una educació marcada a ferro calent al seu subconscient entenia com una manada de llops. Un grup de persones que enfrontaven la vida anant de caça amb una coordinació perfecte i que udolaven la lluna esperant la resposta de cada integrant de la manada.
Era un dia de calor i les ombres havien mort sota l’estricta mirada d’un sol que les afusellava sense contemplacions. N’Aleix es mirava el seu padrí esperant la resolució de l’enigma que els havia portat a aquell local tan fora de lloc. Mai li demanava res per què sabia la resposta, sempre contestava amb la mateixa frase quan volia saber d’alguna situació. – Tot arriba en el moment que pertoca – La paciència va ser una de les herències rebudes d’aquell home i que va guardar durant tota la seva vida.
Sense destorbar el silenci, una silueta es va desplaçar pel rostre de n’Aleix i va fer que aixecàs el cap. Just al costat contrari on seia, una dona d’uns quaranta anys s’havia aturat i mirava fixament al seu padrí.
– Aquest no era el tracte que vàrem prometre respectar durant tots aquests anys – va dir la dona, amb els llavis entre colcats i un accent del qual no en va saber esbrinar la procedència.
– Havia d’arribar el moment i ha arribat – Va contestar seriós el padrí. N’Aleix no gosava dir res, i cap de les teories que li venien al cap sobre qui era aquella dona, que feia parlant amb el seu padrí i quina era la promesa feta eren prou coherents per a donar-los algun tipus valor.
– Ell és n’Aleix, el més gran dels meus néts.
– No m’interessa saber qui és, vull saber per què no hauria d’agafar els atapins i partir d’aquí ara mateix.
– Les promeses duren el que dura el temps que un les pot complir, o perquè és un puta traïdor o perquè deixarà de poder complir-la quan ja no sigui entre els vius. L’acceptació d’aquelles paraules es varen reflectir al mig somriure que hi havia a la seva cara.
La dona va deixar d’arrufar el morro i va entendre el que li deia, encara així li va tornar a reclamar el preu que tenia haver romput aquella no descrita promesa. Va aixecar la mà fent un senyal a algú perquè s’atracàs cap a ella. Una dona d’uns vint-i-cinc anys s’apropà a la taula amb la cara mirant el terra.
– Tania, deixa d’estar empegueïda, no he educat a una senyoreta com tu perquè vagi per la vida amb els contorns per terra.
N’Aleix havia après a escoltar i a passar desapercebut en algunes situacions des de petit. De manera casual, va descobrir que a vegades era més interessant que la gent s’oblidi que un hi és mentre descobreixen els seus secrets, però en aquella ocasió no va poder evitar una exclamació de sorpresa quan la noia va pujar al cap després de les indicacions de la mare.
Era com si miràs el seu reflex disfressat de mentides i d’ignorància. Per primer cop a la seva vida va sentir la indiferència i la intranscendència arrossegades per l’esdevenir dels esdeveniments. No hi ha pautes per la sorpresa si encara no has acabat d’enterrar el nin que tots duim a dintre.
– Ara li pots explicar a n’Aleix el nostre secret i la nostra promesa. Si et ve de gust, clar. Per la meva part, si puc donar la meva opinió. M’agradaria que fos l’hereu del nostre vincle. La veu del padrí de n’Aleix era ronca després d’una vida dedicada a fumar-se dos paquets de cigarretes al dia, però retronava amb la claredat del mar colpejant les roques un dia de temporal.
– Això no es demana arraconant-me d’aquesta manera. Es fa abans i sense gent al davant.
– Si no ho hagués fet així la teva resposta hauria estat no.
Durant tot aquest temps els dos joves no havien deixant de mirar-se i n’Aleix va suposar que la sensació que havia experimentat devia ser mútua o almanco els ulls encorbats pel pes de les celles així li ho varen fer entendre. No va haver de demanar quin era el secret guardat durant tots aquells anys, tot el que necessitava per deduir la resposta estava al petit intercanvi de paraules que havien mantingut el seu padrí i aquella, fins aquell moment, estranya.
Aquell dia d’estiu, on els mites van començar a desaparèixer, n’Aleix va visitar per primer cop el cau de rata.

Comparteix
El rotllo de les galetes. Empram les galetes per veure estadístiques de qui ens visita i coses d\'aquestes que fa tothom. De moment no posam publicitat i contingut dels social media, però com que no sabem si en posarem alguna vegada i ens fa una mandra monumental escriure aquest text doncs ho deixam per si el cas. Si no coneixes del que estem parlant pots trobar tota la informació sobre la privadesa d\'aquest lloc web aquí o fer clic al botó d\'acceptar, cosa que fa el 99,99% de la gent sense haver mirat res de res. Si ans al contrari no estàs d\'acord amb la política de privadesa tanca la web i comença a córrer allunyant-te el més possible de qualsevol aparell electrònic connectat a la xarxa.    Configurar y més informació
Privacidad