Havia estat un llarg viatge fins a aconseguir arribar a la darrera estació d’enllaç. Abans de tornar a casa havia de fer front al deute contret amb La Corporació, mil cinc-cents crèdits de recurs-temps que el tenien estancat en aquell planeta no habitable i aferrat a la pantalla de supervisió de l’extractor de carburant. S’entretenia calculant la conversió entre els litres extrets i el temps que restava per poder agafar l’ascensor orbital.
Els nombres es transformaren en records del buit, solitari i silenciós espai. Com, després de cent trenta-tres dies de completa absència, les subtils fluctuacions d’un estel el tengué fascinat durant dies, fins que la seva cua de llum i gel desaparegué dins la memòria. Va recordar la bellesa d’aquell tros de roca moribund en el qual es trobava i com des de la distància era un punt roig que bategava ple de vida i fúria.
La seva cara va il·luminar-se de vermell i les ombres de les arrugues, que havia anat adquirint en el seu trajecte, titil·laven mentre les passes de pànic recorrien l’estació intentant arreglar la fuga. Aquella calor que sentia a la cara li era familiar. Li recordava els matins assolellats que havia deixat enrere feia tant de temps i que, tal volta, no tornaria a veure. Es va recolzar a la cadira provant d’esbrinar si havia valgut la pena.
