Ficció interactiva
Farà uns trenta-cinc anys em varen comprar el meu primer ordinador. Una màquina pensada per oficines i diaris, així que duia un editor de textos potentíssim (per l’època), BASIC i poc més. Molt professional. La llista de jocs que es podien aconseguir, feia pena sobretot al principi, clar els oficinistes no jugaven. D’entre aquesta limitada llista, vaig trobar dos títols, dues trilogies vaig saber més tard, que em cridaren l’atenció: Jewels of Darkness i Silicon Dreams. D’aquesta darrera, Snowball era la primera aventura.
Record que al principi era bastant difícil saber què passava. Havia d’anar traduint el text de la pantalla amb un diccionari (ja vos ho podeu imaginar), entendre què havia de fer i trobar els verbs en anglès per donar les ordres.
Si els ja eren prou difícils els jocs conversacionals (nom de l’època, ara es diuen ficcions interactives perquè clar, hi ha obres que no són ben bé jocs i el gènere s’ha expandit considerablement des d’aquells anys) els d’aquesta companyia britànica, Level 9, no vos vull dir què eren. «Estàs a les fosques, no hi veus. Ara què?» era tot el que et deia al principi. Anaves provant un parell de coses i de sobte, ai, una pista. I ja estava jo enganxat. Cada cop, aconseguint anar una passa més enllà, a poc a poc.
Trob que he començat per la teulada, de què va tot això? La història comença quan l’ordinador central de la nau colònia espacial Snowball 9, ens desperta ens informa que el nostre nom és Kim Kimberly, que qualcú ha entrat a la sala de control i té la intenció de fer-nos estavellar dins el sol. Així que au, ja tenim missió, hem de salvar la nau i la colònia que hi va dedins.
La versió a la qual vaig jugar jo era una revisada, amb dibuixets (que es creaven a partir de línies) i amb un relat inclòs amb els disquets. Va sortir tres anys després de la data original, versió que era només de text i per ordinadors amb manco memòria. Tècnicament era bastant sofisticat per l’època. La companyia va aconseguir fer un sistema de compressió tan alt i portàtil que publicitaven que Snowball tenia més de set mil localitats «l’aventura més gran fins al moment». El que no deien és que devers sis mil vuit-centes d’elles eren totes iguals a banda de buides, i per paga, part d’un trencaclosques gegant a més d’innecessari. Deien que havien arribat a un nivell absurd de voler ser «qui més» el que fos; pensau, però, que el joc sencer tenia la mida d’un fitxer de text de dues pàgines per molt que trobassin que això no bastava.
Per què vos cont tot això? Perquè després de devers quaranta anys de la seva publicació, el vaig acabar. He de dir que és més agradable de jugar amb aquesta edat meva que de petit (que no sabia res de res) sabent més anglès i coneixent més clixés, clar. Així i tot, em vaig quedar estancat en un parell de moments, vaig haver de mirar una pista (maleït verb), embafat amb les sis mil vuit-centes habitacions idèntiques, per molt de sentit que faci damunt el paper. Em queden pendents les dues aventures que hi segueixen de la saga.
En resum, un joc amb gust retro que no ha envellit massa bé, que només divertirà a gent nostàlgica.