Sant Sebastià

Ahir vàrem anar de concert per celebrar Sant Sebastià (sí, sí, reis, però mola més així espaiats). Fa massa temps que no veia na Makovski i anava endarrer (cosa que em preocupa, ja sabeu, allò de les expectatives). També actuaven The Hives (dels que només coneixia els tres èxits, a més de confondre’ls amb The Vines) grup que fa més de deu anys que no treuen res (cosa encara més preocupant, ja sabeu, quan duen grups morts a tocar aquí, per sort eren els originals).

«El millor del concert de The Hives? Na Maika Makovski!»

La banda de na Maika Makovski obria ahir, presentant nou disc, fet arriscat si més no. Començaren puntuals (sí!) i amb força (Oh yeah!). I és que quan es té tant de talent com aquesta dona, entens que podria fer una obra d’art amb qualsevol cosa. Actuaren una hora que passà volant, amb una posada en escena simple i efectiva, un directe sincer i autèntic que ja voldrien tenir moltes bandes. Intercanvi d’instruments (moment especial amb la primera classe de bateria de na Makovski), un moment per una balada (al piano) i ritmes molt ballables feren que la seva actuació fos el millor de la nit (aprèn Pelle, carinyo) i sense haver-mos de fer creure, mig de bromes, que són la millor banda del món. Manco Tomeus Penya i més Maikas Makovski!

Ai, la resta de la nit. Com vos ho resumesc? Sabeu els gats aquells del Balneari 6? Doncs imaginau-vos-en cinc vestits de mariatxi. Primera frase: «Buenas noches mallorquinos» i primer pensament: «cap de fava». Preciós. Tot va malament quan el següent que penses és: «Calla i canta, rei» que per això te pagam. Qui et penses que ets? En Rodrigo Cuevas? Si no tens res interessant a dir, més val que moguis es cul. Després d’haver d’aguantar les gracietes del guiri gat aquest, vàrem poder assistir a un concert del qual puc dir que va ser a tot volum, durant devers una hora. Per sort, se sabien les seves cançons (quina sort), però que (i supòs que era cosa meva) sonaven avorrides, sense ànima. Una cosa que no puc explicar. Diria que els moviments automàtics, apresos de tants d’anys de n’Almqvist no ajudaven (es podia endevinar què faria, si copets de punys a l’aire, botet Billie Joe Armstrong o joc de micròfon Iggy Pop). Per acabar, el suequi va aprendre com és el públic mallorquino, «acotau-vos!», «mira rei, jo m’he mudat per baixar a Ciutat i no pens arrossegar es cul pen terra, ho entens?». Primer va pensar que era s’idioma, després d’un parell massa de vegades de provar-ho, ho va deixar anar: «You are very strange people». Sí, de la casta de gent que no li agrada que se’n fotin a la cara.

Comparteix
El rotllo de les galetes. Empram les galetes per veure estadístiques de qui ens visita i coses d\'aquestes que fa tothom. De moment no posam publicitat i contingut dels social media, però com que no sabem si en posarem alguna vegada i ens fa una mandra monumental escriure aquest text doncs ho deixam per si el cas. Si no coneixes del que estem parlant pots trobar tota la informació sobre la privadesa d\'aquest lloc web aquí o fer clic al botó d\'acceptar, cosa que fa el 99,99% de la gent sense haver mirat res de res. Si ans al contrari no estàs d\'acord amb la política de privadesa tanca la web i comença a córrer allunyant-te el més possible de qualsevol aparell electrònic connectat a la xarxa.    Configurar y més informació
Privacidad