2067 (2020)
Ecociència-ficció per passar l’estona
Vos agradarà si no sabeu què mirar, no heu vist gaire ciència-ficció o si n’heu vista molta.
Estava jo mort de son i amb poca paciència (tot, símptomes de la vida real postconfinament) i vaig voler veure una pel·li. Com ja deveu saber, si en tri una de ciència-ficció hi ha moltes possibilitats que m’agradi, per dolenta que sigui. Engeg la ruleta de coses per veure i començ Infinite (2021) —però no havies dit un altre títol? Sí, un moment—. Mem. Introducció sobreexplicada (3 Spielbergs), absurda (3 Nicolas Cages) i avorrida (4 Russell Crowes); bla, bla, bla; acció, no sembla del gènere… I als vuits minuts em surt el puto Matt Damon (no sé si l’u o el dos, no els diferencii) i ja sé que l’he d’aturar (5 Matt Damons). Principalment perquè són totes iguales: acció, ambientació d’un paràgraf on et conten tot el que necessites saber, van a la cerca d’un objecte (o un lloc), més acció, de vegades escena de sexe i acaben amb el protagonista que ho salva tot. Interès? -1.
Vos ho cont perquè després he mirat, la bastant més interessant, 2067: viatges en el temps (3 La Jettées), catàstrofe ecològica (4 John Guillermins), història d’amor infumable (4 Hugh Grants) i sospressa final (2 Shyamalans). En general es deixa gaudir, si llevam el fet que l’actuació del protagonista justeja un poc (3 Kyle MacLachlans), que la història d’amor està ficada amb calçador (4 Jack Blacks) i que el to inicial és extremadament intens (3 Martin Scorseses), tant que despista.
Vos agradarà si no sabeu què mirar, no heu vist gaire ciència-ficció o si n’heu vista molta.