Varen deixar els silencis per posar cançons que els transportaven lluny de l’agre i el rancor. A aquells dies on la pell no estava estripada. Va fer un alè entrecavalcat, tornant dels fluids que enyorava. La passió li era ara incòmoda. La seva polla follava i la mirada i la mort partien en igualtat de condicions, però feia temps que havia derrotat a la reina de cors i el cap tallat damunt la taula ja no era el seu.
Ella ballava mentre en San es prenia una pastilla de llum que el feia oblidar el perquè ja no entenia el moviment ballarí de les papallones mentre es desplacen d’un lloc a un altre.
—Mai em deixes tocar les teves pors. —
—Que? — La música enfosquia les paraules.
—Que mai em deixes tocar les teves pors.
—Que? —Va repetir amb un somriure i una volta compassada al ritme de l’agulla del tocadiscs.
Hauria estat molt fàcil avançar mig metre per fer entendre el que deia, però aquelles paraules no anaven dirigides a ell. Eren els records, incòmodes i incomplets, que es desdibuixaven des de la llunyania d’un temps que no es tornaria a repetir, de la mateixa manera que mai som els mateixos quan tornam a passar, un cop i un altre, pels llocs on la memòria ens ha trastornat.
La incertesa va deixar pas al desordre a mesura que l’agulla del tocadiscs gratava cap a racons més introspectius. A les tres del matí, P.J. Harvey va destruir la darrera de les cordures que quedava en aquella habitació. Tan sols hi va quedar la pell, la suor i les insinuacions del moviment de la tribu.
El sexe d’aquella matinada ja no els hi corresponia ni els hi va pertànyer mai més.
El matí següent, en Roc va agafar la jaqueta de pell. Va sortir de la casa. Tan sols portava les mans tacades amb el darrer alè de la bellesa, incorrupta i perpètuament immòbil que havia deixat al llit.