Hi havia un temps, no massa llunyà, en el qual encara teníem capacitat de crear i destruir. Eren el temps de la passió, dels invents creats per la humanitat, dels poetes i els seus versos que ens punyien les entranyes, dels contacontes que ens feien viure milers de realitats. Era un temps de mort, de vida i de sorpresa, sobretot de sorpresa. El nostre anhel era el que i el qui ens sorprendria o ens faria que el pit ens rebentàs amb el xiuxiueig d’una melodia.
Aquell temps ja no ens pertoca a nosaltres ni a cap de les infinites variacions del multivers. Ara és el temps de la perfecció, és el temps de la màquina.
Mad Maelstrom
La resiliencia de la rebel·lia
La darrera de les sorpreses
Quan els tres estudiants de l’UIB accediren al laboratori tretze del departament de física aplicada esperaven trobar una habitació plena de merdes inservibles. El degà de la seva facultat els hi havia deixat les claus d’un laboratori que, segons deien, feia més de denou anys que estava tancat. Necessitaven algun lloc on acabar la seva tesi i els hi era completament indiferent on. Fins aquell dia treballaven al garatge d’en Pere, l’únic que es podia permetre tenir casa pròpia.
Després d’entrar, la teoria es va convertir en llei. A dintre no hi havia més que estris inservibles. Alenaren amb força, es miraren amb complicitat i es posaren a netejar el lloc. Tenien tan sols mig any per poder completar els seus experiments i presentar les conclusions si volien tenir opcions de renovar la beca amb la qual havien estat guardonats.
Un dels tres estudiants, no hi ha cap registre de quins dels tres, va provar d’agafar un octaedre de color negre que hi havia al centre d’una taula. Es van adonar que estava endollat amb un grapat de cables i que desprenia unes petites vibracions. Va cridar als altres dos estudiants. Aquell moment, que faria que els seus tres noms quedassin escrits en els documents de la història de la humanitat, va ser simplement una coincidència banal, com marca la tradició d’alguns dels descobriments que han marcat la història de la ciència, i el canvi de paradigma per tota la humanitat.
La curiositat va envair des del primer moment als tres estudiants, com hauria passat probablement amb qualsevol dels seus companys de carrera. La providència, si és que existeix, va fer que fossin ells i no uns altres que es trobassin en aquella situació.
Al principi, empraven l’octaedre com a descans entre experiment i experiment de la seva tesi. Es dedicaven a estudiar aquell enginy misteriós. Però a poc a poc, sense que s’adonassin, va començar a emplenar tot el temps que estaven al laboratori. L’obsessió, per descobrir el que tenien entre les mans, va esborrar qualsevol record del propòsit pel qual havien travessat la porta d’aquell laboratori.
Primer se centraren en els cables que sortien de l’octaedre i arribaren a la conclusió que eren línies de corrent. Una línia principal i les altres dues de suport, una d’elles anava cap a una bateria col·locada a un dels racons del laboratori, aquesta estava connectada, a l’hora, al sistema de plaques solar que cobrien tot el sostre de l’edifici. L’altre estava directament connectada a l’alternador de la facultat, un sistema de suport que es trobava a un dels soterranis de l’edifici que es posava en marxa com a mesura per si l’electricitat exterior fallava.
La segona fase de la seva nova investigació es va dirigir a estudiar l’octaedre en la seva part exterior. A primer cop d’ull pareixia no tenir fissures, ni manera de desfer cap de les seves cares. No hi havia cap marca, ni cap manera aparent de revisar l’interior fora rompre la carcassa. No hi havia noms, nombre de sèrie ni res al qual aferrar-se per cercar informació a les bases de dades del campus.
Decidiren fer una anàlisi de la composició del seu material. Els resultats foren concloents. L’octaedre estava format de grafè amb una capa d’imprimació negre. No els va sorprendre, era un material resistent i que perdurava en el temps. Un bon material amb el qual construir un objecte que vols que perduri en el temps.
Havia arribat el moment d’examinar l’interior de l’octaedre. Els estudiants no es posaven d’acord de quin era el millor procediment, ja que totes les idees que tenien podien tenir conseqüències nefastes i definitives en el funcionament, del que ja havien decidit unànimement que era un instrument electrònic.
Després de discutir durant dies, tan sols com ho poden fer els científics, varen decidir que la millor manera era introduir una microcàmera per l’única obertura que havien pogut determinar. La tensió es definia a les mirades de cada un d’ells mentre introduïen l’aparell entre els cables de corrent. Les imatges eren nítides, sense interferències. Desvetllaren una cavitat interna d’on sortien el cables i tres connectors que sortien del centre de la cavitat. A la part superior, gravades a la placa del fons les paraules “Taiga industries”. Tenien en aquell moment un altre fil per estirar. Se separaren les feines, n’Alia s’encarregaria d’analitzar els tres connectors, per altra banda, en Pere i n’Anna cercarien informació de les indústries Taiga.
El 3 de març del 2023, després d’assegurar-se que la part interior de l’octaedre quedava hermètica si retallava la part on els cables sortien, n’Àlia va retallar part de la cara de l’octaedre per on sorties els cables, per poder estudiar les connexions internes.
Va determinar que eren una connexió HDMI, un USB i una entrada de connexió òptica de dades. Pensaren, un monitor, un teclat i una conexió a la xarxa. L’única opció que vàren contemplar era que el qui hagués construït aquell aparell electrònic no ho hagués pensat de cap altra manera. Era lògica. Malgrat això era un acte de fe, i encara que cap dels tres estudiants estaven sobrats d’ella, les ànsies per començar a descobrir les interioritats del misteri que tenien al davant era superior a la racionalitat entrenada durant gairebé tota la seva vida.
Endollaren el monitor. La sort o tal volta l’experiència d’aquells tres joves estava de la seva part, es renderitzà una consola d’usuari, la qual semblava un sistema operatiu bàsic i primitiu. Al monitor sortien les paraules Q.Ailia (V. 9.0.19042.1110). Just a sota, el típic símbol de sistema per poder entrar dades, un rectangle que parpellejava cada segon, canviant d’estat de visible invisible. La metàfora inequívoca que es podien introduir instruccions.
No hi va haver massa emoció en descobrir que, amb un percentatge alt de certesa, el que tenien al davant era un computador. Malgrat això encara es notava, als rostres dels tres estudiants, la necessitat de saber quina feina s’hi havia fet amb ell.
Na Shea, a part d’estudiar les ones gravitacionals del sistema sèxtuple TIC 168789840 tenia un vast coneixement en sistemes operatius, més en concret sistemes derivats del sistema operatiu UNIX. Va intuir que per allà devien anar les coses.
- Prova compgen -c, va dia na Shea.
Després de teclejar la comanda va aparèixer el llistat d’instruccions amb les quals es podia interactuar amb el computador. Na Shea, després de llegir el grapat d’instruccions i de separar les que coneixia de les que no va llevar en Pere del teclat i es va posar a pilotar la situació. Va teclejar, whoami. Després de pitjar la tecla intro va aparèixer al monitor el nom de l’usuari al qual pertanyia el computador. madmaelstrom. Un nom que no els hi deia res en absolut, però que a la llarga els hi serviria de referència a cada passa de la seva vida a partir d’aquell moment.