Pàgina 21
03/03/2000
La cigarreta s’havia anat consumint a poc a poc al cendrer. No tenia ni l’ímpetu per aixecar el cos del sofà, que va esdevenir un lloc ideal per amagar-me del món i de mi mateixa, ni la certesa que algun objecte aleatori em caigués al cap si sortia al carrer. Després de tretze dies d’inactivitat i d’augmentar progressivament l’olor corporal de mi mateixa, estava decidida a emprendre alguna activitat. La solució era una fórmula de tres passes polides al llarg d’anys d’experimentació metòdica. Era de resultat infal·lible per esborrar el tedi que em provocava la ingesta del darrer medicament que m’havien receptat; en aquest cicle el seu nom era Zyprexa.
El primer punt de la llista era anar a la dutxa, tot seguit posar-me la meva samarreta preferida i per acabar, ingerir un smootie fet a base de cogombre, api, llimona, un grapat de grans de cafè, un rovell d’ou i tres Ajis andins vermells.
Tres hores després, acabada de dutxar i amb la samarreta de L7, em trobava davant la Russell Hobbs 25161 que havia encomanat feia un parell de mesos. Valia cada cèntim que m’havia gastat. Silenciosa i ràpida, dues de les propietats que són indispensables per qualsevol estri elèctric que valgui la pena.
Mentre veia desconstruir-se cada un dels elements introduïts dins la màquina vaig repassar la pregunta que reiteradament m’havia estat fent durant aquest període de descans del món. El dubte era; si aquell senyor que em tractava des de feia un parell de mesos tenia raó o simplement era un pla ordit pels meus pares per encarrilar-me a la vida. La que ells consideraven que havia d’haver tingut i amb la qual em relacionava com si dos imants de pols oposats intentassin ajuntar-se.
Cada un dels habitants del meu cap tenia alguna cosa a dir al respecte i encara que no els sentia des que vaig començar amb el cicle de medicament, encara recordava cada una de les seves opinions. En concret el de la puta monja o la monja que havia estat puta com preferia definir-se. Una senyora baixeta i poca cosa amb una llengua enverinada que es vanagloria de dir sempre la veritat.
— Que els follin. Als teus pares per donar-te sempre pel sac amb el fet que trobis fites per la teva vida i al tros d’ase del psiquiatre per voler fer que ens esfumem. La realitat és que el posa a mil la idea de tenir el que ell diu una patologia.
Els paranoics, o com li agrada dir al meu psiquiatre les persones amb trastorn de personalitat paranoica, a pesar del que pensa la majoria de gent, tan sols són disfuncionals quan tenen gent al voltant amb la qual relacionar-se o quan deixen de prendre la medicació. Metre, almanco al meu cas, sol ser una festa constant on, fins i tot, he après alguna de les lliçons més importants que record de la vida.