L’altre dia escoltava un episodi ben antic del podcast Gayish on xerraven dels pirates. No esperava que m’entretengués tant, tot aqueix tema me la bufa molt (crec que l’única pel·lícula del gènere que he vist és L’illa del tresor —¿del 72?— quan la varen estrenar a l’Augusta. Cof, cof ai els genolls). Com deia, m’esperava perdre’m totes les referències a Pirates del Carib i el pesat d’en Johnny Depp, en canvi amb el que em vaig trobar és amb la història dels bucaners del Carib que vivien en matelotage tan tranquils, fins que en Jean Le Vasseur demanà al govern francès del 1645 que dugués una carretada de prostitutes per curar-los la mariconeria. El que va passar, però, és que com havien de pagar aquelles dones a preu car i ja tenien les parelles entre pirates fetes, les compraven a mitges. Creant així famílies encara més queer del que podien suportar aquells heteritos. Bé, ni podien, ni poden perquè és un dels exemples d’històries que amaguen.
Amaguen aquests i altres fets i personatges, com si màgicament s’haguessin esborrat. Passa com amb en Lluís Llach que ha estat heterosexual per defecte fins al 2019. O amb n’Abraham Lincoln, na Katharine Hepburn, en Marcel Proust, na Chavela Vargas, en Zapata o en Chuck Palahniuk per posar un parell d’exemples de personatges als qui se’ls ha rentat la biografia.
Després ens sobta com a la ficció no hi apareixem, les persones elegetebequàs, això fins agafar més control de les històries que s’expliquen. A una altra conversa amb vermuts per enmig, rèiem de la densitat «queer per elenc» de sèries com Heartstopper perquè és bastant alta. És com un recull de tots els personatges que falten a tooootes les altres obres. Un buit assordador que no és obvi per ells. Mai els ha faltat representació. Ai, però, ara se’ns posen gelosos. Després de fer-mos fora de les seves històries, quan començam a crear les nostres, les omplin de personatges interessants i just és quan hi volen aparèixer també? Ah, no.
«La nostra realitat és una altra on no hi ha gent lgtbi», em sap greu, però la vostra realitat també és fictícia, d’on s’ha esborrat tota senya del que no encaixa dins això que se suposa que heu de ser.