The Midnight Sky (2018)
Com llepar un pal
Encara que em repetesqui, vos diré un cop més que m’agrada molt la ciència-ficció. És així. Per dolenta que sigui una pel·lícula, si és del gènere, m’entreté. Doncs bé, The Midnight Sky, està en el límit per baix. I és que els ianquis han après els tempos del cinema francès (3 Jean-Pierre Jeunets) i la fotografia del cinema asàtic (4 Wong Kar-wais), però han oblidat el contingut, com moltes altres vegades (4 Brendan Frasers). Basada en la novena de na Lily Brooks-Dalton, aquest film manté l’atenció (a pesar d’en Clooney) just després d’una arrencada embullada (2 Javier Cárdenas) i fins a mitjan lloc, després, de sobte, te toca un peu el que passi amb ningú, com si tothom fa un tro (3 Tom Cruises). Supòs que és el to ranci que va agafant per minuts fins a fer pudor (4 Antonio Resines).
Interessant pels decorats i imatges de l’espai (4 Mo-dos), ideal per posar de fons mentre dines (2 Chris O’Donnells).
- Masclisme: 1 de 5
- Queerness: 0 de 5
- Interès: 2 de 5