Abril 2023
El col·leccionista
Mai m’ha agradat anar al dentista, però en aquesta nova etapa de la meva vida m’estic cuidant molt. Miro el que menjo, vaig al gimnàs (gym, com es diu ara) i me faig una neteja dental periòdica. Com a tota sala d’espera de dentistes i de metges hi havia revistes de fa un o dos anys per estar actualitzat del què passa al món avui en dia. Bé de fa dos anys… Donant-li un cop d’ull a una d’aquestes actualitzades revistes de moda me vaig recordar que gairebé hi havia més publicitat que contingut. En una d’elles vaig veure un al·lot que estava molt bé: fibrat, cabells curts, afaitat i depilat gairebé diria per tot el cos. Un típic anunci de Calvin Klein. El vaig mirar amb molt d’interès.
En sortir de la neteja i d’estar orgullós dels comentaris que me va fer l’higienista, dient que en el darrer any havia fet bonda i m’havia cuidat bé les dents, vaig decidir donar-me un capritx. Me’n vaig anar a Fan Mallorca (centre comercial, per aquells que no sigueu de Mallorca), i vaig cercar uns Calvin Klein.
Vaig entrar a diferents comerços de roba interior fins que en vaig trobar a un on hi havia. Sincerament, m’esperava una major varietat de colors, però bé: blanc, negre i gris, i evidentment el nom de la marca ben visible. En vaig agafar un que m’agradava i vaig pagar. El cost real no hauria d’ésser tant. Òbviament estava pagant la marca perquè no deixava d’ésser un tros de tela; això sí, amb el nom d’una marca coneguda. M’ho vaig pensar, la veritat. Però el meu cervell inferior va prendre la batuta i va manifestar-se —Què putes! un dia és un dia— A més, com que me feia il·lusió me’n vaig anar als banys i me’ls vaig posar. M’encantava estrenar roba. No ho podia evitar.
La meva dona me va trucar per dir-me que es duia els nins a es cine, i que si volia quedar amb qualcú que aprofités. Que a jo me tocaria estar amb els nins al vespre. Ella havia quedat el vespre amb un professor nou que havia arribat per substituir la seva companya, na Matilda. La pobra li havien operat del maluc. Pobreta na Tilda (com li volíem que li diguéssim), duia molts d’anys enllaçant una operació amb una altra. Però bé, això que ho escrigui qualcú altre en una secció de Moixa Mental sobre geriatria. Jo a lo meu.
—Va, a veure que hi ha pel centre comercial— vaig pensar en veu alta. Vaig obrir Grindr i com sempre molta gent connectada. Ignorables el noranta per cent, però al manco alguns semblaven interessants a priori. Dic a priori, perquè quan començaves a parlar en podies eliminar un altre noranta per cent dels no descartats en primera ronda. Mara meva, com ha canviat la escola, no els ensenyen a escriure sense faltes d’ortografia, …
Al poc temps vaig rebre tres taps. Vaig mirar els seus perfils. El primer, suposadament volia conèixer gent, inter, cis, negatiu del test del VIH de feia dos mesos, no acceptava fotografies no apropiades al principi. Però quan li vaig retornar el tap me va escriure enviant una fotopolla. Bloquejat automàticament. Que els costa dir un simple Bon dia, Hola, Què tal? no sé, una mica d’educació.
El segon un jovenet, que encara no havia anat a votar a unes eleccions, però al seu perfil deia que en tenia 25. No m’ho crec encara. Passiu, ros -diria que tenyit-,, complexió física bona -se notava que anava al gimnàs-. Aquest me va començar a escriure. Això sí, amb educació, que era d’agrair. Vaig fer el que havia de fer
—Hola. Agradezco tu interés por mí, pero creo que podrías ser mi hijo y no me suelo liar con gente tan joven— li vaig escriure amablement.
—Me gustan maduritos— me va replicar juntament amb un dimoni lila
—Lo siento pero eres demasiado joven para mí— li vaig contestar.
—Si quieres voy dónde estés. Tengo coche. Me gustas mucho y me gustaría saber qué tienes debajo de los vaqueros de la foto— va insistir.
A veure com li puc dir a aquest novell de la conducció automobilística que no m’interessa quedar amb gent tant jove de manera educada i que pugui entendre el missatge… El vaig bloquejar.
Ja me podia esperar qualsevol cosa amb el tercer. Sense foto. Sense nom al perfil. Sense edat. Sols una paraula escrita al seu perfil: Hombre. Un llibre obert diria el meu padrí. Me vaig arriscar. Li vaig tornar el tap, i als dos minuts vàrem començar amb el xat.
Es va presentar cordialment. Va treure el tema sexual fins a la tercera línia. Devia anar fort. Així i tot tenia un bon pressentiment, i vaig continuar amb la conversa. Ens intercanviàrem les fotografies i ens agradarem. —Mira per on, sembla que al final avui anirà bé la cosa— vaig pensar.
Quedàrem a ca seva. Estava bastant a prop. A la zona d’Es Portitxol. Una casa que donava a la mar. M’esperava al petit jardí que donava al carrer. Vestit d’esport i descalç.
En menys de dos minuts ja estaiem al llit liant-nos. La seva ma ja estava dins dels recent estrenats Calvin Klein. Estava molt, però que molt calent. En Pau, com me va dir que es deia, era de lo més apassionat. Es veu que havia fet el Màster en desenvolupament d’habilitats i destreses sexuals en les relacions home-home, perquè sincerament era com estar en permanent ascensió de plaer.
Ho férem un cop, ens vàrem anar a la dutxa els dos. Allà un segon cop. Sortírem i me va proposar fer un cafè a la terrassa de ca seva. No me podia avenir. Tenia conversa, i ben interessant. En acabar el cafè, ens acomiadarem amb un petó i, vàrem tornar a caure. Una tercera vegada.
—Crec que me costarà oblidar-me d’aquest home, perquè ho tenia tot. Primer cop que me trobava amb qualcú que realment m’agradava. No hi havia cap emperò— vaig pensar
Però això va durar poc. Quan ja ens vestíem me va demanar —¿Me regalas tus calzoncillos?—
—Joder! si que m’han de durar poc!. No fa ni tres hores que me’ls he comprat—vaig pensar. —¿Cómo?— li vaig respondre amb sorpresa.
—A ver, no quiero que pienses mal. Tengo una afición o fetiche, como lo quieras llamar. Me gusta coleccionar los calzoncillos de las personas con las que me acuesto al menos más de dos veces. Y contigo ya hemos superado esta cifra— me va explicar.
—Uy, entonces debo estar orgulloso, ¿no? ¿estoy en la lista exclusiva de los más follados? ¿Y tienes muchos calzoncillos de otras personas?— vaig demanar-li mostrant la meva curiositat, i encara sorprès.
—Ven que te enseño— me va convidar a veure el seu tresor tèxtil. Anàrem cap a la calaixera que hi havia a prop del llit i va obrir els tres primers calaixos.
—Joder!— se me va escapar. Tenia com a mínim 100 calçotets de tot tipus, ben plegats i ordenats. Si tenia un centenar de calçotets, quanta gent s’havia tirat en super Pau?
No sabia que dir-li. No me feia ganes desprendrem dels Calvin Klein que m’havia comprat feia un parell d’hores. Vaig rumiar una mica i li vaig proposar una alternativa.
—¿Tú lo que quieres son mis calzoncillos, no?— vaig demanar-li
—Sí, me haría mucha ilusión— va respondre amb la cara del moix d’Shrek.
Li vaig oferir una alternativa: donar-li els calçotets que duia posats abans de comprar-me els Calvin Klein. Li va encantar la idea, argumentant que aquells ja estaven usats, i ho preferia així.
Tots contents. Bé, ell més que jo. Però bé, no estirem per uns calçotets. I jo, també content, perquè des de llavors ençà estic escalant posicions del seu rànquing. He perdut el compte de les vegades que hem tornat a quedar.