Els éssers humans heu de ser animals molt acostumats a la brutícia, no estimeu la higiene, la senzillesa, no gaudiu de l’aigua neta ni de l’aire pur. Què sabreu vosaltres de la tranquil·litat, de submergir-se en el silenci de la llacuna amb la sola música d’algunes granotes, d’observar la lluna plena aferrats a un jonc o veure-la cimbrejar-se gràcies a les ones de la riba mentre seguiu enganxats al llim del fons. No coneixeu plaers així. Heu fet la terra sencera a la vostra mida i en això no teniu mesura, sou falsos profetes i pitjors creadors.
Veniu amb nosaltres al món submergit i us ensenyarem tot el que heu de saber per a portar una vida plàcida i serena. Deixeu de portar-nos a laboratoris per a descobrir els secrets que guardem, el més important és que sabem portar una tranquil·la existència en ingravitació, i això ho esbrinareu tan sols mirant-nos en una tarda de primavera, prop de l’ocàs sempre ens movem amb summa cura. Ni tan sols trencaríem una fina bimbolla dipositada a la superfície.
Us recordem que, amb la nostra sola presència ens heu declarat exemple a seguir i una gran influència per a la vostra cultura. I també dieu que som monstres lacustres amb ascendència alienígena, o això us voleu imaginar. De vegades camuflats, de vegades a la vista, amb un aspecte tan estrany i alhora delicat. Tot mal que ens causeu serà reparat, aquí una extremitat, allà la cua. Sempre ens regenerem, sempre sortim indemnes, excepte de la completa extinció a la qual ens esteu acostant.
Sabeu que us estem contant la vostra història i no la nostra. Si abandoneu la senzillesa per a abraçar la complexitat arribarà un moment en què no podreu suportar l’evolució, llavors ens acompanyareu en la tomba que haureu cavat molt abans per a tots. Si us plau, no feu res d’això. Simplement deixeu que flueixi l’aigua fresca i neta, si ho aconseguiu, ben segur que la resta serà possible.
Quants mes sou vosaltres, menys nosaltres. Dieu que ens respecteu, que som exemple de moviment i vida. Mil hores ens heu mirat, ens poseu sota la lupa i els focus per a descobrir, oh sorpresa!, que en la nostra resumida grandària i palpable fragilitat, som més complexos que vosaltres. I també el resultat d’una metamorfosi inconclusa. Al mig s’està bé, només amb injeccions verinoses ens podeu forçar a canviar.
Ara ens neguem a morir. Ens amagarem en el més profund de la tolla amb amfíbia saviesa, ocults a la vostra vista, lluny de la vostra brutícia i estultícia. Prestos per a tornar i donar-vos la lliçó de supervivència que esteu demanant. Aigua neta o extinció, aire net o extinció, tot sobre la terra ha de tornar a l’ordre natural. Escolteu la crida, últim avís, no aneu a caure en la temptació de creure que sou inesborrables. Les nostres darreres petjades seran la senda de la vostra asfíxia, perquè no teniu brànquies i no sabreu trobar el camí cap al futur entre la terbolesa que heu enllumenat.
(ajolote)