Novel·la visual
Ja vos he dit que m’he fet amb un trasto per jugar amb sa meva col·lecció d’andròmines velles? No? Doncs sí, i no sé si ha estat una bona idea perquè ara hi estic enganxat…
El que sí vos havia comentat ja és que som un fan gairebé incondicional de les novel·les visuals, i si són de ciència-ficció més (d’aquest gènere, que he conegut cap enrere, de més modernes a més antigues, ja vos en xerraré un altre dia).
El personatge d’en Cobra, que no coneixia, coses de la vida, prové del manga homònim de fa més de quaranta anys (com bé s’intueix per la indumentària del senyorito) i per mi que es va fer famós als vuitanta per la sèrie de televisió. Això vos ho dic perquè aquesta crítica està feta amb el videojoc com a primer contacte.
Doncs bé, perquè no seguiu llegint a la babalà: Que vos recoman aquest tros de fems digital? Doncs no (excepte si sou fans d’en Resines, clar). Amb una frase: The Space Adventure: Cobra és una pila de merda infumable, inconnexa, masclista i sense cap interès, d’unes set hores de joc absurd. Temps que podríeu aprofitar per anar a caçar mòpies. Au, ja vos ho he dit. Falla per totes bandes: és masclista nivell Bertin Osborne (hi ha tres germanes florero de les quals s’enamora el punyetero Cobra perquè són bessones (exemple de dona reemplaçable) així que li dona igual una que altra. El joc està ple d’«acudits» dels setanta, el pitjor dels quals és quan anam a salvar la darrera bessona que queda viva (no sigui cas) i examinam els grillons que la tenen fermada, després d’haver estat torturada, quan li queda un darrer alè de vida i segueix coberta de sang, en Cobra ens amolla la seva millor ocurrència: «Les cadenes de l’amor». Però què collons? A partir d’aquí ja vos podeu imaginar: la història no té cap mena de sentit, és confusa i està mal escrita (suposadament el text és la part forta de les novel·les visuals). I per acabar-ho d’adobar, a posteriori he llegit de què anava la història, que sembla estar inspirada en We Can Remember It for You Wholesale d’en K. Dick (evidentment, com tota la ciència-ficció dels darrers quaranta anys); història de la qual també surt Desafiament total. Alerta d’anada per ses bardisses! Per acabar-ho d’adobar deia, perquè el joc també falla en aquest aspecte, la representació de l’obra on es basa tampoc queda ben plasmada. Ni ben ni malament, gens.
La història voleu? El joc tracta de fer voltes per aprofitar al màxim els gràfics que hi caben al dispositiu a la cerca d’un mapa tatuat a l’esquena de tres germanes bessones que miram dutxar-se i morir una darrera l’altra. No hem de patir, que besarem la que quedi viva en aquell moment, a la nau. Aquest mapa, un cop desxifrat, ens donarà la situació d’una arma mortífera (que es podria trobar sense ell, coses de la vida). De fons hi ha uns dolents, lluita lliure, un bar, una guarda de robots i un roll d’acudits sexistes per jugadors preadolescents que van més forts que un mac de torrent.
He de confessar que només l’he acabada per poder-vos explicar tot això i que no cometeu el mateix error que jo jugant-hi.
- Humor: He xerrat amb la meva sogra i…
- Masclisme: 36 Bertin Osbornes: M’he enamorat de tu perquè t’assembles a una que he vist mig nua.
- Queerness: Calçons acampanats marcant paquet «no homo bro».
- Sexe: Prepúber «veig un mugró i me la remèn».
- Interès: Alternativa a veure’n una d’en Gus Van Sant, ficar la mà dins el foc o clavar-se claus als genitals (sense consentiment previ).