F48-1-L0U5
N’Ivan havia passat un parell de dies escoltant aquell nou disc que havia demanat a l’ordinador central:
—Fes-me un disc nou dels que m’agraden —havia ordenat.
—Massa paràmetres. Defineix-ne l’estil, veu principal i banda o dècada aproximada perquè pugui començar a fer… un disc nou dels que m’agraden.
—Rock industrial, femenina andrògina, darreres dècades des segle… — no havia acabat la frase i va tenir com un lapsus. Anava a dir «des segle passat», però això no era correcte. No ho havia estat des de feia més de tres mil·lennis—, putà —va acabar dient amb un accent que volia ser francès.
—Segur que vols com a paràmetre rock industrial del segle vuit?
—Edita. Substitueix «segle vuit» amb «segle XXI». Crea disc.
L’ordinador va fer un so afirmatiu i va romandre en silenci uns minuts.
—Ivan, ja tens un primer disc, l’he anomenat Quantum Soup de la banda Consortium Mockery. Et sembla bé?
—Molt bé. Mem com sona.
L’ordinador central va enviar els canals d’àudio de la música als implants auditius de n’Ivan que va escoltar un moment abans de començar a ballar. Allò era molt bona senya, volia dir que havia encertat.
—T’hauries de començar a preparar —va avisar la computadora, entre la segona i la tercera cançó—. Arribam a l’objectiu i hauries de començar el projecte Felanitx quatre vuit guió u guió Lloret zero ursus cinc.
—D’acord, però ara segueix reproduint es disc.
Després d’un parell d’escoltes, va anar a preparar-se per sortir. Seguí el protocol que havia seguit un milió de pics ja: Revisà el vestit espacial, el comunicador d’emergència i l’ordinador integrat. Després, el maletí d’eines i el de mostres. Per últim, repassà els punts i tasques del projecte.
L’ordinador central el va avisar quan varen arribar a l’òrbita del planeta on havia de baixar. Es va vestir i va entrar dins el mòdul auxiliar. Posà en marxa el programa de conducció i es va fermar al seient. Va aguantar la respiració abans de sortir disparat, primer amb força, després més suaument. Surant a l’espai, un espai on el temps no significava res.
Un cop més, era un insecte apropant-se a una flor desconeguda, mentre tot estava en silenci. Només podia sentir la seva pròpia respiració. Inhalació. Silenci. Exhalació. Surant a l’espai, un espai on poques coses significaven res.
Gairebé va ser conscient de com aterrava el mòdul. Tot el procès era automàtic i s’havia permès perdre’s dins els seus pensaments. Un cop a la superfície, va sortir i obrí un potet amollant un caramull de nanobots, deixant-los lliures perquè recollissin mostres. El que va fer ell però, va ser acostar-se a la zona Fornalutx del planeta. Hi havia un registre d’allò que es pensava eren plantes, com s’havien descrit al registre d’una única expedició anterior on aparentment només s’havia fet un estudi bàsic:
---------------------------------------------------------------------------
Tipus : Flora (Precisió estimada 63%)
Família : Desconeguda
Registre: Observació visual
Autoria : Miquela Puig Meoll
Notes :
Escaneig superficial disponible. Veure document DOC-F48-001-ES-01
Es recomana un segon estudi, i recollida de mostra.
---------------------------------------------------------------------------
N’Ivan era allà per completar aquest estudi. Tot el planeta semblava desèrtic, excepte a la zona F. Des d’enfora tenia l’aspecte d’una catifa, de colorins canviants. En acostar-s’hi, la imatge era un poc més clara.
Va desaccelerar el vehicle lleuger que havia desplegat del mòdul per arribar fins a aquella part del planeta. Sospitava que aterrant més a prop podria posar-la en perill, així que ho havia fet a una distància prudencial.
Com més s’acostava, més clar podia veure el moviment, el que feia que semblés que canviava de color era el creixement d’una mena d’espores al cap d’unes branquetes primes i flexibles que sortien d’un miler de plantes. Les podia veure desenvolupar-se de pressa. Les branques es feien més i més llargues fins que s’aturaven de créixer i les espores s’inflaven fent-les doblegar i tocar terra, moment en el qual, arrelaven i la planta mare s’assecava i moria. Llavors, l’espora, treia uns brots nous que creixien cap al cel, començant el cicle novament.
N’Ivan va comprovar a l’ordinador del vestit, en quina fase estaven els nanobots, va capturar un parell d’imatges de tot un cicle, posant esment en el fet que fossin de la suficient qualitat per poder manipular-les més envant en estudiar-les. Després obrí el maletí, va treure uns tubs i va agafar unes mostres del sòl. Per últim, tragué unes gafes, unes tisores i es va atracar a la planta que tenia més a prop, disposat a tallar una de les branques. En acostar-hi la mà, l’espora es va obrir com un paraigua invertit i es va adherir al vestit. Això, n’Ivan no s’ho esperava i va estirar el braç, però no es va poder desfer. Encara que tenia un aspecte delicat, aquella tija era ben resistent i flexible.
—Cago en dell! —va flastomar baixet. Va tornar a pegar estirada sense cap èxit. Llavors, es va començar a posar nerviós, les pulsacions li varen augmentar i gotetes de suor li començaren a caure del front. L’espora va travessar el vestit i es va aferrar a la pell. Allò no era gens bo.
—Calma’t… Què putes «calma’t»? —Ara brollava. I d’un moment a l’altre res va importar. Es va sentir millor que mai. Els colors eres més intensos, podia ensumar aquella bona oloreta que feia—. Fa olor de rostit humit! I jo que tenc una fam que m’alça!
N’Ivan va seure a taula, agafà els coberts i comença a menjar. O això li semblava. En realitat, va tancar els ulls a poc a poc mentre s’estirava a terra. Que bé se sentia. Allargat allà, baix una de les noves plantes, va començar a fondre’s amb la terra, engolit. Desenes d’espores havien foradat el vestit espacial i s’havien aferrat al seu cos: cap, coll, pit, braços i cames. En uns segons, va desaparèixer enterrat.
—( – )—
N’Ivan va despertar d’un somni molt agradable, però va notar com li començava a fer mal la cama esquerra. Primer va ser com una punyida, però es va intensificar. Va gemegar i bufar i tot d’una va deixar de sentir-ho.
Ara, més tranquil, va mirar on es trobava. Semblava una càpsula bastant gran. Encara que no podia aixecar-se dret, podria haver assegut un poc encorbat. No ho va fer. La idea no li va semblar massa bona, millor quedar-se estirat.
I de sobte, va entendre on era. No havia fet la connexió necessària, no sabia per què. Estava enterrat i ple de tronquets prims adherits al seu cos. Va patir un segon i sense raó, al minut següent, tot li va semblar tan normal que hagués dit que havia estat així tota la vida.
—Dec estar drogat. Això no és normal. —Encara que no estava gens preocupat—. Idò! Esper que no me mengis tu, enciam espacial. —I va riure. I una imatge de sa mare s’hi va conformar, claríssima, a la ment. Feia anys —mil·lennis si era acurat amb el calendari— que no pensava en ella. —Per què ara? —Es va demanar—. Estaré a punt de morir? —No havia acabat el pensament i va tornar a dormir.