Coses de l’heteropatriarcat: n’Eliza

Secció publicada originalment a Cerbreco -09 i al recopilatori Cerebreo 00

Acompanyau-me a aquest viatge de meta-masclisme i heteropatriarcat encobert, amb una història sense massa sentit (pel que és en sí mateixa, no pel masclisme clar) que vos contaré.

Eliza, és un dels primers projectes d’intel·ligència artificial que conec (o pseudo-intel·ligència, tampoc ens flipem). En realitat n’Eliza era una prova de que la comunicació entre humans i màquines és superficial (encara que jo resumiria amb un: «la gent, en realitat no diu res» i com a paròdia d’una primera entrevista psiquiàtrica. Una jugueta que l’únic que feia era analitzar les frases introduïdes i tornar-les com a pregunta. De tant en tant, responia amb una frase aleatòria.

On vaig amb tot això? Tranquil·litat, no passeu ànsia. Seguiu amb mi.

El nom d’Eliza fa referència al personatge de Pigmalion (que sí, que no vos sona… i si vos dic My Fair Lady? Doncs, això: n’Eliza, una venedora de flors que amb l’ajut d’un home pot arribar a fer-se passar per una senyora de classe alta («millorar» dirien ells).

N’Eliza, no he pensat en dir-vos-ho, es va fer molt famosa entre l’alumnat de la universitat on es va crear (el MIT). Diuen que l’experiència de xerrar amb ella era tan intensa que la secretària del científic que la programava li va dir un cop que partís de l’habitació perquè volia tenir una conversa real amb n’Eliza. Això es diu habitualment amb un riure petit perquè clar: «pobreta que no sabia el que feia». Pensau quina casta de converses podia tenir amb el seu cap (això és la meva impressió, eh?).

Gent quedava sense dormir xerrant amb n’Eliza perquè era la psicoanalista perfecta, escoltava i comprenia com ningú abans (flipa tia!). Tant, que fins i tot ara es coneix com un programa de psicoanàlisi barat.

Hi ha milions (o milers) de versions, des del 1964 fins ara hi ha hagut temps per fer-ne. Fins i tot record una versió molt primitiva a una revista d’informàtica o llibre de la biblioteca que vaig teclejar i fer funcionar (més o manco bé perquè en anglès no te n’adones tant que és un truc… però aquesta conversa és per una altra pàgina de Cerebreco).

Triaré una versió que hi ha en línia i que em va cridar l’atenció fa un temps:

I l’he triada perquè després de tot aquest temps d’oblit, n’Eliza es recorda com a psicoanalista. I pam, el senyor que ha programat aquesta versió ha decidit que es millor representar-la com a un iaio barbut amb bata blanca. Quan es una venedora de flors pot ser dona però si es psiquiatra, ha de ser home (sempre, a vista d’aquest programador, clar).

Com que tenim molt de temps (potser massa), vaig estar una petita estona xerrant-hi.

Té cap sentit tot això? No trobau que és un fidel reflex (irònicament) del que passa a la societat? No tan sols aquest idea que xerram amb gent que espera una breu pausa per xerrar d’un altre tema, si no que habitualment la gent canvia de tema quan no volen pensar-hi (se la bufa o són massa amables, o sobris, com per no enviar-te a cagar).

Tot aquest truc de màgia per no mirar el que ha passat aquí en realitat:

• No sabem el nom de la secretària (del científic sí però l’he obviat a posta).
• Xerram de n’Eliza com si fos humana.
• Hem fet befa perquè una dona no pot dur barba.
• Necessitam tan urgentment xerrar sense que ens importi qui hi ha a l’altre costat. Tampoc ens interessam gaire de si ens comprèn, entén o escolta. Pot ser una persona que no pot fugir (xerrau amb les persones que feim feina cara al públic) o que hem pagat perquè es callin.
• Hem canviat n’Eliza per Twitter? Són les xarxes socials un abocador de les nostres merdes que cridam al buit? Mentre consumim anuncis especialment dissenyats per a nosaltres?
• Res de tot això importa?

Probablement només ma mare i un parell de persones de les meves hem arribat fins aquí. Vos estim♥!

Joan «n’Elizo» CiberSheep. Cambrera de pisos amb barba