Enguany fa deu anys de la restauració fallida i universal befa de l’Ecce Homo de Borja, Saragossa. Coneguda a partir de les hores com a l’Ecce Mono imatge del qual ha viatjat més que qualsevol altra cosa que s’hagi memetjat. Ni en RuPaul és tan conegut, diria jo. Supòs que tothom té una història o una anècdota, tal qual qui va veure la divissssísssima Sara Montiel a Tito’s o els pesats dels The Beatles a no sé on putes. Clarament, la meva esper que sigui semblant a la vostra: em vaig escandalitzar en sentir-ho explicar per la ràdio (Com era possible que haguessin contractat una persona sense experiència?), després el vaig veure i vaig plorar de riure i em va fer pena na Cecilia Giménez després d’exposar les seves bones intencions i com patia per sa feta. Al final, ho vaig pensar un poc més fredament i he de dir que n’estic orgullós: na Cecilia va posar al mapa el seu poble, el seu nom i una pintura sense gaire més interès que tenir fins aleshores. A banda de ser un fresc avorrit religiós que per jo es podia haver quedat sota les runes del santuari on era, s’ha convertit en un símbol de com al final un nyerro sense gaire valor artístic o patrimonial, pot arribar a ser una fita històrica, una icona perfecta, el mem final i absolut per dur amb honor a camisetes o imprimir a tasses i regalar per Nadal. Borja és ara punt de pelegrinatge i centre turístic revitalitzat que s’ompl de gent per anar a veure i fotografiar l’Ecce Homo en persona. Miracle!
