Els reis m’han duit un llibre interactiu basat en Clue (Cluedo pels amics). No sabia que Timun Mas n’hagués tret un parell d’infantils basats en el joc de taula. Ho sé, és un poc estrany que un llibre d’un assassinat sigui infantil, això és el primer que em preocupava, però en començar a llegir, el més nociu és el seu dramatis personae. I no vos penseu que sigui massa antic, la traducció és del 2020, encara que potser es basa en una edició del 2013, en definitiva, d’aquest segle. Els sis personatges principals (els mateixos que la versió revisada del joc de taula) més dos de secundaris.
Però què passa, vos estareu demanant. Això: dels sis principals, tres homes i tres dones, els primers estan definits per les seves feines, les darreres (endevinau?) sí, per la seva relació amb homes (esposes, filles, amigues de) i pels seus trets físics. Només una té una professió. Dels dos secundaris (un home i una dona) a ella se la presenta com a «atractiva per la seva edat», a ell? com a «fidel».
- Señorita Amapola: amiga del protagonista, mujer espléndida, mujer fatal.
- Señora Celeste: De edad desconocida, seductora i viuda varias veces.
- Doctora Orquídea: hija del protagonista, misteriosa, bióloga (ui!), tóxica (perdonau?).
- Profesor Mora: excéntrico arqueólogo, aventurero, codicioso (Com? Cap dona? Germana? Mare? No és seductor? Ni jove, ni guapo?).
- Coronel Rubio: oficial condecorado, héroe, impostor (vaja, cap esposa? Cosina? No és sexi? Cap comentari a la seva edat?).
- Padre Prado: atractivo con varios oficios, pastor sencillo y misterioso (cap ex? No té mare? Vaja, aquest sí que és atractiu, però no és tòxic? Esplèndid? Seductor?).
Ara podeu dir que clar, «són els personatges existents que són de l’any de la picor» però jo vos contestaré que no és excusa. S’han anat adaptant amb el pas del temps. Em direu que des del 1949 no hem tengut temps de dur els arquetips al 2000? Ni tan sols al 1990?
Un altre aspecte inquietant és que s’ha desaprofitat l’oportunitat de fer genèric el gènere de qui protagonitza el llibre. Tu. Un format directe que ja s’usa, però s’especifica en tot moment que «tu» ets el Doctor Negro. No sigui cas. Després ens estranyam que les dones no hi duguin interès. Fa unes setmanes em defensaven que les al·lotes no «suelen jugar a esto», perquè clar, haurien de veure’s atretes per trames on són secundàries, subjectes passius o objectes directament.
És curiós com seguim explicant històries de guerrers salva-princeses (vell i cremat juntament amb l’«amnèsia, no saps on ets ni qui ets»). El més preocupant és que quan ho pos de manifest amb els cercles d’aventures retro (que resulta que són més d’aventures de retrògrads) es posen a la defensiva: «qui s’ofengui que no jugui»). Mem, que no ens ofenem, que estam farts de les mateixes històries de merda que seguiu contant des de fa més de quaranta anys. Així no sortirem del solc on estam.
Pensau que som uns exagerats (supòs). Vos pos un exemple: jugava a «quin personatge de pel·lícula som» amb el meu net. No va poder-ho endevinar el seu perquè (sense voler) havia de dir na Ventafocs. No va ser capaç de pensar cap personatge femení de les històries que coneix. Cap. «No s’hi val, pensa’n un altre que sigui d’una pel·li que hagi vist, heroi i al·lot» va dir. Te set anys i ja ha après que les dones no poden ser heroïnes. Com podrien? Si a les històries que li arriben, elles necessiten, en el millor dels casos, dispositius externs o homes que les acompanyin. Au va.