D4N-63R0-1-5
Silenci. Tot estava en un complet silenci, trencat només pel brunzit dels generadors d’oxigen, la impressora que preparava el dinar i aquell misteriós àudio inconnex, a l’origen del qual, s’hi acostaven sorrers.
Sense adonar-se’n n’Ivan es va endinsar dins els seus pensaments, cosa que havia estat provant d’evitar des que havia arribat a la nau. No volia enfrontar-se al fet que potser ja no era ell mateix, perquè canviar, de ben segur havia canviat, encara que no sabia fins a quin punt.
Va arreplegar tots els bocins de determinació, va mirar la seva buidor interior directament als ulls… i no va sentir res. Estava anestesiat, apàtic, impassible. Va pipellejar i notà una punyida al pit. No s’havia fet per complet a la idea de ser mil·lenari, que ara havia de començar a plantejar-se la possibilitat de no tenir més de dos dies o dues setmanes d’existència. Per ara conservava els seus records, tots ells, que sabés. Va fer un repàs d’aquells més llunyans: el seu primer ordinador, el seu primer amor, la seva primera decepció; i d’aquells més propers: la solitud, els companys amb qui havia començat aquell viatge. Una altra punyida. Va provar de fer desaparèixer aquelles recordances engronsant el cap. Tant si era ell mateix, com si era una còpia, no tenia cap sentit furgar dins la ferida. Ara només quedaven les tombes de tots aquells moments passats, d’oportunitats perdudes, d’opcions descartades, d’anhels estèrils, morts. Erm com ell per dins.
Es va pessigar una cuixa. Es va donar una galtada. Es mossegà els cantons de la llengua fins a fer-se sang.
«Com estàs avui? Ivan […] o sí? No em reps?» se sentí de cop.
—Pens que som just a punt de poder sentir la frase sencera —va dir l’ordinador central.
—He sentit es meu nom?
—Així és.
—Com pot ser?
—No entenc la pregunta.
—Deixa-ho anar. Avisa’m quan tenguis sa frase completa.
—Ivan —l’ordinador va fer una pausa—, ja tenc els resultats.
—Idò, mostra-me’ls.
N’Ivan va alenar profundament mentre les dades compareixien a la pantalla.