Els Normals ploren

Des de la darrera secció fins ara se m’han acaramullat un parell de pensaments. Pensaments inconnexos, clar. Tots relacionats amb els homes blancs cis heterosexuals (a partir d’ara: els Normals).

tots els homes que hi surten són idiotes, lladres o mala gent

A la feina, els clients tenen sort que provi de ser professional i no ficar-me en converses alienes. La darrera cosa que sentí l’altre dia era quelcom semblant a «s’estereotip actual [a ses sèries de tv] és una dona protagonista amb un amic gai superguai i tots els homes que hi surten són idiotes, lladres o mala gent […]». I sí, senyores, així és com sonen els Normals plorant perquè ja no són el centre d’atenció a una plataforma (supòs). Jo els diria coses com «No patiu, no pensam que tots els Normals sigueu així.», «Quin poc sentit de l’humor que teniu» o el ja cremat «Tranquils, tenim molts d’amics Normals i els tractam com si fossin persones […]» o fins i tot «Què? Cou? Això és que cura».

En el fons, però, el que voldria dir és que esper que comencin a entendre què se sent quan es veu un pic i un altre una representació molt concreta de la que se suposa que ets part. I és que resulta que després de tant de temps de dir-mos que si no ens agraden els estereotips que fan de nosaltres, ens n’anem por ahí o que les nostres històries no interessen a ningú, hem aconseguit fer, per un moment, un espai per a nosaltres. I mira per on, ara els Normals ploren perquè no els hi deixem jugar. Perquè hi ha un espai prou famós on no són els protagonistes. Quina pena que ens feis.

Quan ho he contat, m’han demanat «I no podem ser tots persones. Tots iguals?». Sí, clar. El que passa és que feu tard. Ara l’arbre ha crescut tort i hem de fer força per redreçar-ho. Després de tot aquest temps on podíeu considerar-nos «persones, iguals» vos n’heu fotut. I ara ja és tard. No volem la vostra condescendència, i no volem que ens seguiu contant les vostres històries.