Dune (2021)
Sembla que en Lynch no anava tan malament
Pos acab de veure una flipada… com de fantasia
Qui no sabia què anava a veure
Venc de veure aquest remake, fet després de trenta-set anys de la retallada obra de la qual va renegar en Lynch. I què voleu que vos digui? M’esperava un gran nyarro, una mescla de batalletes damunt cucs i una història d’amor insofrible, però no. Han agafat més o manco l’estructura del film del 1984 i l’han simplificat (ai, per què?). Les Bene Gesserit han perdut protagonisme (t’hem enyorat Siân Phillips, no ho saps tu bé), l’emperador és una línia de diàleg o dues i la Confraria Espacial ha desaparegut. Tot això sense pensar a dir-vos que aquesta entrega de gairebé tres hores és només la primera part, en Lynch tenia raó, es necessiten devers sis o vuit hores per explicar la història.
S’han afegit detallets, com el llenguatge de signes i s’ha retallat la punyetera batalla amb els Sardaukar (que n’era de llarga David), però ni rastre (com a l’anterior) d’una de les coses més impactants i més difícils de traduir a la pantalla com són les intrigues polítiques, protocols d’assassinats i poder real de les bruixes.
Per sort s’han eliminat llicències com les pistoletes sòniques.
Jo, quan han sortit els cucs ja he dit “ah, no”
Qui no s’ha llegit el llibre
Al final, si he de ser ben sincer, m’ha faltat diàleg què voleu que vos digui. Aquesta versió deixa moltes coses per dir, i se’m fa com a buida, on falten molts conceptes en favor de la part visual que és molt impactant. Voler fer un producte fàcil de pair és el que té, i debades ho provaran, que la gent que he sentit sortir de la sala no semblava que sabés què anava a veure i s’han quedat amb els llumets. Com que no han trobat una història de «bons versus dolents», clar, no saben què han vist.
En resum: Dune 2021 feia falta? No. L’hem gaudida? Sí. La recoman a la gent que no va entendre el llibre o la pel·lícula d’en Lynch.