Qui és en Jaume C. Pons Alorda vist des d’en Jaume C.?
Hi ha dies en què pens que la C. del meu nom és de Cooper, l’agent especial de Twin Peaks, i després hi ha jorns en què record, i re-cor-dar és tornar les coses al cor com deia Blai Bonet, que no és res més que un tribut nominal al meu avi de Ciutadella, Cristòfol. Tanmateix, i passi el que passi, és possible que mai no hagi deixat de ser, ni deixi de ser mai, en Jaumet des Correus, aquell al·lotel·lo petitonet i esprimatxat que va néixer a Caimari, entre gemecs i oliveres, i que just ha sabut fer de la passió una forma de vida a través de les, i tot darrere d’aquesta màscara, tan bona com qualsevol altra, que és la marca registrada o l’etiqueta pública, municipal, Jaume C. Pons Alorda.
Com ha estat publicar novel·la i poesia «de gènere»?
Ha estat un fet lògic per a una persona que té fe en l’exaltació i en l’exageració, dues de les branques que donen combustible a la meva energia vitenca, a la meva manera de ser. També és una qüestió de probabilitats: si tota la vida he gaudit com un animaló mirant pel·lícules «de gènere» (des de les sagues de la guerra de les galàxies o del planeta dels simis fins als films de la factoria Troma tot passant per les delirants propostes audiovisuals, com d’art-i-assaig, de Jess Franco o d’Alejandro Jodorowsky) o llegint aquesta casta concreta de literatura (Reinaldo Arenas, Josep M. Argemí, Isaac Asimov, J. G. Ballard, William Blake, Roberto Bolaño, Jorge Luis Borges, Philip José Farmer, Robert E. Howard, Philip K. Dick, Ursula K. Le Guin, Franz Kafka, H. P. Lovecraft, Miquel de Palol, Núria Perpinyà, Joan Perucho, Edgar Allan Poe, Mary Shelley, Kurt Vonnegut…) el més natural era acabar creant, més o menys, obres que es moguessin entre els paràmetres d’aquesta possibilitat expressiva tan fecunda. Tanmateix no podem oblidar en cap cas que la convenció del realisme literari, com bé explica el crack Antoni Munné Jordà, és la més perversa de totes, perquè en el fons aquest pretès realisme literari no és cap altra cosa que una altra forma, enganyosa perquè aparenta no ser-ho, de la invenció, de la fabulació, de la fantasia. Per tant la realitat, i el conseqüent realisme, també acaben formant part de la categoria «de gènere» quan filam prim, quan anam més enllà de les estrictes aparences.
Per què has triat el fantàstic quan ho has fet?
No sabria dir si he estat jo qui ha triat la fantasia o si la fantasia m’ha triat a mi. Sí que sé, però, que la fantasia és una de les moltes sals de la vida. Per a mi tot allò que té a veure amb el fantàstic no és cap desdibuixament del món, sinó més aviat el contrari: una lupa que ens permet mirar amb major precisió. Per a mi tot el que té a veure amb elements meravellosos, extraordinaris, és una qüestió íntimament hiperrealista, un procediment d’anàlisi de la realitat que ens envolta capaç de descobrir els prodigis del món i de la vida, prodigis fins i tot quotidians que no podem trobar si tenim una mirada superficial, anecdòtica. Tenc la certesa que és absurd creure que els nostres sentits són suficients, sé del cert que hi ha coses més enllà, i ens costa explicar-ho, potser només ho podem aconseguir a través del llenguatge poètic, a través del do de la imaginació, constructora d’universos i de cosmovisions. Ara que estic aprofundint en l’obra de Carl Gustav Jung veig que hi ha molt terreny per investigar, també dins nostre, dins del pou que tenim ben endins. Per això cal, i més que una necessitat es tracta d’una exigència imprescindible, anar a l’arrel de les coses, a la seva fondària, perquè és en aquest espai íntim, profundíssim, on trobam l’epifania vera. És en aquest procés, a partir d’aquest sedàs, que es funda la mirada poètica, l’existència poètica. Per tant estimar la fantasia, m’agrada pensar, és una consecució de viure poèticament. I ja va dir Joan Vinyoli que entre viure i escriure existeix una bella possibilitat que és viure poèticament.
Què hi ha de Mallorca a la teva obra?
Mallorca és la meva obra i la meva obra és Mallorca. I no pec de flipat: com més va, més ho crec. Per exemple, les meves novel·les de ciència-ficció Faula i Ciutat de Mal són hipèrboles que auguraven i ja criticaven el col·lapse que estam vivint ara mateix dintre de la tragèdia a la qual ha arribat la barbàrie de la massificació turística a casa nostra i a tot el món en general. En aquestes obres s’arriba al punt sense retorn en què, així ho descric, tot el planeta s’ha convertit en una única i infinita ciutat, un parc temàtic, una bogeria incontrolable que condueix al caos, i s’ha destruït allò natural, allò genuí, allò tradicional, allò singular, allò primordial… O sigui, que a través d’una metàfora poètica, i extrema, a través d’una distopia que vol arribar al límit, ja estic parlant del que està passant ara mateix, d’aquest desastre de proporcions sísmiques, i Mallorca és el laboratori precís en què podem presenciar i contemplar aquesta apocalipsi en dansa. Tanmateix, vaig voler donar llibertat a qui em llegís, i per aquest motiu no vaig voler ser massa explícit, i lamentablement no gaire gent ha entès una de les moltes coses que volia explicar amb els meus avisos narratològics. Per tant, es pot dir que vaig escriure Faula i Ciutat de Mal amb la il·lusió de creure que aquestes obres comportarien canvis de consciència de la societat illenca perquè reaccionés i evités aquesta anada sense fre cap a l’autodestrucció absoluta. Perquè totes les distopies, en el fons, són anhels esperançats per tal que realitats fosques i terribles no arribin a néixer mai. Però, ara per ara, tot avança cap al que vaig profetitzar. I, per desgràcia, el temps em donarà la trista raó. I un altre exemple: Ciutat de Mal, com l’anomenaven Andreu Vidal i Àngel Terron durant la prodigiosa dècada dels setanta, en realitat és Ciutat de Mallorca: es podria seguir una ruta psicogeogràfica a partir de les meves pàgines, ja que la novel·la va de la Plaça Espanya, on arriba el tren, aquí transformat en cuc d’Arrakis, fins al centre de Palma, tot travessant llocs emblemàtics del meu itinerari ciutadà existencial, com si en el fons la novel·la fos una carta d’amor secreta a aquesta ciutat. La novel·la que estic ultimant ara, Matances, vol ser el súmmum d’aquesta unió entre la meva obra i Mallorca a través d’una tradició tan nostrada com la festa de matances, xeflis nodridor i ritual orgiàstic.
De quina part de la teva obra sents més orgull?
M’agrada pensar que tota la meva obra és una mateixa Obra orgànica distribuïda en diferents episodis, aventures i modulacions talment una colossal òpera còsmica, com deia el meu venerat Walt Whitman, i que tot, absolutament tot, és POESIA. Per tant si he escrit narrativa i assaig, i si he traduït, ha estat, com deia Ana Blandiana, per engrandir el regne de la poesia. O sigui que la part que em fa sentir més orgull de la meva obra és la meva Obra mateixa, ambiciosa i eufòrica, imaginativa i frenètica, un autèntic i èpic projecte vital.
I de quina manco?
Tot el que he fet em fa sentir, en un grau o l’altre, orgull, perquè tot m’ha ajudat per arribar fins on soc. Tot el que he fet m’ha portat fins aquí. Per tant no puc renegar de res, com tampoc no vull renunciar a cap part de la meva obra, perquè significaria trair-me.
I ara? En què estàs treballant (si se pot explicar)?
Uf! Moltes coses, en Josep M. Sala-Valldaura sempre em diu que en faig massa i que hauria de frenar. En efecte estic vivint una fase expansiva, i sembla que continuarà perquè encara em queden moltes forces per anar fent feina amb paciència, voluntat i ganes. Enguany, tothom ho sap i és profecia, estic molt dedicat a Josep M. Llompart perquè és el centenari del seu naixement i, com a comissari de l’Any Llompart nomenat per la Institució de les Lletres Catalanes, estic al darrere d’un munt d’activitats: ara ens queda una tardor molt atapeïda, cosa que demostra que és una figura respectada, estimada, defensada, celebrada. Per sort no estic tot sol i vaig capitanejant un equip sencer que està fent un treball esplèndid. A més a més d’aquesta missió principal del 2025, ara per ara estic acabant, per a Edicions de 1984, una nova traducció d’una novel·la anomenada El príncep negre i que és una de les fites de la meva adorada Iris Murdoch, una narradora i filòsofa que sempre introdueix elements de fantasia i de màgia dins de les seves excepcionals obres. A la tardor surt el meu nou poemari, El corc, a LaBreu Edicions, un llibre que m’ha demanat molts anys de concentració, i n’estic acabant dos més, Un somni porno-teo-kolossal i Caloscans. Si tot va bé el primer sortirà a la col·lecció Idil·lis de literatura eròtica d’Edicions de la Ela Geminada i el segon a Ossos de Sol d’AdiA Edicions, però ja serà més endavant, que tampoc no vull abusar ni saturar. Finalment, i em sembla una qüestió significativa que t’he esmentat abans, estic rematant una novel·la, la tercera de la trilogia després de Faula i Ciutat de Mal. Porta per títol Matances i vull que sigui un final sublim, apoteòsic, al qual han conduït, durant una dècada, les meves novel·les però també els meus contes dispersos, que algun dia aconseguiré aglutinar en un volum que fa anys que té nom: Escola d’Energia. He de dir que aquests són els projectes amb més cara i ulls, perquè després també tenc tots els somnis del món.
Quins plans a mitjan i llarg termini tens?
A mitjan termini vull anar traient els projectes que t’he acabat de comentar i anar perfilant els altres que tenc pensats, que són molts i al final hauré de decidir quins tenen més prioritat que d’altres… Després de l’extenuació d’escriure Matances durant tant de temps tenc idees molt bones per a unes quantes novel·les més, però seran definitivament més breus, i sobretot tenc ganes de fer contes, molts contes, que ja començ a tenir distribuïts en diferents estructuracions temàtiques i estilístiques. A llarg termini m’agradaria traduir més títols de Walt Whitman en català, així com els volums de la poesia completa de William Blake i totes les novel·les de William Gaddis i d’Iris Murdoch. Ara només necessit temps.
Recomana’ns un llibre de ciència-ficció, terror o fantasia en català d’un o una autora balear.
Com que enguany és Any Llompart em sembla imprescindible esmentar l’espectacular Mandràgola de Josep M. Llompart, un treball que encara ara impressiona per la seva atmosfera i per la seva musicalitat, pel seu esperit. Tanmateix, una de les meves novel·les preferidíssimes de tots els temps és Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga. Fa poc he rellegit Nit de l’ànima de Sebastià Alzamora, i em sembla una proposta colossal, impressionant, que s’hauria de recuperar urgentment per fer-ne una pel·lícula d’animació al més pur estil Ralph Bakshi. Finalment no em puc acomiadar sense recomanar Deimos de Lucia Pietrelli, una delícia que hauria d’haver rebut més atencions.
En Jaume C. Pons Alorda publicà Ciutat del mal el 2019 i Faula el 2012.
On comprar-los:
- https://www.agapea.com/Jaume-C-Pons-Alorda/Ciutat-de-Mal-9788417214753-i.htm
- https://www.lleonardmuntanereditor.cat/producte/faula/
Petita biografia (extreta del web de l’editorial):
Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984). És escriptor, traductor, editor i professor d’escriptura creativa. Ha publicat els poemaris Tots els sepulcres, Cala foc als ossos, Era, Riu, bèstia i Mil súmmums, entre d’altres, i les novel·les Faula i Ciutat de Mal. La seva obra i les seves traduccions de Fulles d’herba de Walt Whitman i El preludi de William Wordsworth han merescut diversos premis rellevants. Ha traduït també Trenta poemes d’Elizabeth Bishop i El corb burleta d’Edgar Allan Poe, a més de Cançons d’innocència i d’experiència de William Blake, La campana d’Iris Murdoch i Balades líriques de Wordsworth i Coleridge, que es publicaran properament. És col·laborador habitual d’Ara Balears, El Temps, El Temps de les Arts, La Veu dels Llibres, Lletres Bàrbares i del pòdcast L’illa de Maians.
