Arran d’una pregunta senzilla feta per Colton Walworth i gràcies a l’ajut de la saviesa d’en Mateu Balaguer, na Xesca Oliver i el Dr. Pertorbat, ens va quedar patent que no sabíem res del nostre entorn literari fantàstic. Una qüestió semblant a «Quins altres llibres de gènere fantàstic en català escrits des de les Balears existeixen?» ha bastat perquè cerquem qui són aquestes persones que escriuen amb visió illenca, amb gust de sal mirant cap a mons estranys, futurs i fantàstics.
Així doncs, aquí teniu la primera de les entrevistes. Esperam que la gaudiu.
Entrevistes en bucle – Jaume Oliver Ripoll
Vaig impregnar tota la novel·la d’aquesta mirada que tenim els illencs, aquesta idea que som el centre del món, que a mi em sembla profundament literària.
Qui és en Jaume Oliver Ripoll, vist des d’en Jaume?
Uff! Bona pregunta. Jo som possiblement un outsider. Fa trenta anys que faig de periodista a la televisió, tot i que vaig estudiar Història de l’Art. Puc dir que el meu català literari l’he construït a la tele, a base de cròniques diàries, picant molta pedra. Supòs que aquest origen televisiu, que possiblement m’ha exclòs dels cercles de la intel·lectualitat catalano-mallorquina, ha contribuït al meu estil. Com a escriptor, som una formigueta laboriosa. Escric cada dia i sobretot corregesc-corregesc-corregesc. La idea és corregir fins a recuperar la frescura d’un text espontani escrit per algú que escriu millor que jo. No sé si m’explic.
No s’ha de menystenir mai al lector.
Com va ser publicar Crònica desordenada de Ciutat Antiga?
Feia anys que em voltava pel cap una història inspirada en El matí verd, el relat de Ray Bradbury de Les cròniques marcianes, on un homenet, en Benjamin Driscoll, que no pot respirar bé, es dedica a sembrar arbres a Mart amb l’esperança de crear oxigen i poder quedar al planeta vermell. M’agradava aquesta idea d’enviar llavors a l’espai i que germinassin en un planeta a l’espera d’una futura colonització humana. A mi em fascinen les històries fantàstiques, diríem de ciència-ficció clàssica, però a l’hora d’escriure-les, possiblement per deformació professional, necessit que siguin plausibles, que parteixin del realisme més quotidià. Així va ser com, construint una bastida realista per a la meva història de «llavors espacials», vaig cercar els perquès. Per què necessitam enviar i fer créixer arbres en un planeta llunyà? Així vaig arribar al diluvi, una pluja ininterrompuda de 114 dies, que provocà una pandèmia que afectà tot el món… A tot el món? No, a tot el món llevat de Palma. Així com la Gàl·lia d’Astèrix, la meva ciutat es convertí en una capital revolucionària i incòmoda als poderosos. A poc a poc, mentre el llibre creixia, la trama de la ciutat resistent prenia força i la de les «llavors espacials» es perdia. En un moment donat, me’n vaig témer: Crònica desordenada era en realitat una història alternativa de Palma, des de la seva fundació fins a convertir-la en l’única supervivent del món. Descobrir això en ple procés d’escriptura em va donar cent cavalls de força. Vaig impregnar tota la novel·la d’aquesta mirada que tenim els illencs, aquesta idea que som el centre del món, que a mi em sembla profundament literària. Això crec que respon a la pregunta «Què hi ha de Mallorca a la teva obra?» Supòs que una mica tot. La protagonista de Crònica desordenada és la ciutat.
Per què fantasia?
N’he parlat més amunt. A mi m’agraden les històries disfressades de realisme. He de poder imaginar que allò que cont podria passar. M’agrada escriure el tipus de llibres que m’agrada llegir. Aquells que m’agafen amb la guàrdia baixa. Aixecar els ulls del paper i dir «Ha passat el que acaba de passar?». N’Stephen King és un mestre d’això.
Què hi ha de Mallorca a la teva obra?
El que t’he dit abans.
De quina part de la teva obra sents més orgull?
D’haver creat (això diuen alguns) un estil propi.
I de quina manco?
De vegades les trames se’m compliquen en excés i pens «això no ho entendrà ningú». Després, en efecte, hi ha lectors que m’han confessat que es perden. També n’hi ha que entenen els meus llibres, fins i tot, millor que jo. No s’ha de menystenir mai al lector. Crec que aquest és el gran error de la indústria editorial.
I ara? En què estàs treballant (si es pot explicar)?
Tenc una novel·la acabada. N’he quedat molt satisfet. És una ucronia ambientada a Palma entre 1941 i 1946 on la República ha guanyat la guerra civil. No tenc res firmat, però sembla que la publicaré en 2026.
Quins plans a mitjan i llarg termini tens?
Estic amb una tercera novel·la, he passat l’equador de les 100 pàgines. Els protagonistes em funcionen i em cauen bé. Estic en aquell moment màgic on ja puc sentir les seves veus.
Recomana’ns un llibre de ciència-ficció, terror o fantasia en català d’un o una autora balear.
Ara mateix estic gaudint molt de Crónicas del ancla*, una novel·la curta de Rafa Morey que ha publicat a la plataforma Tentacle Pulp. Ciència-ficció pura i dura amb viatges en el temps, molt ben escrita amb diàlegs molt àgils. Té un punt juvenil. Em recorda a Andy Weir.
Quina pregunta no t’he demanat que t’hauria agradat contestar?
El panorama editorial en català és absolutament desolador. Es publica massa, però sobretot es publiquen molts de llibres mediocres i mal escrits. No entenc aquesta indústria. Quasi totes les editorials independents demanen als autors que no enviïn manuscrits. Puc entendre que estiguin sobrepassades, però, a la pràctica, així és impossible descobrir noves veus. Els autors que ja hem publicat tenim una porta (una porteta molt petita) mig oberta, però ningú està escoltant el batec literari. A la literatura en català decididament fan falta llibres ambiciosos, potencialment exportables i traduïbles. Fan falta llibres transformadors, llibres millors, d’aquells que et lleven la respiració que són els que jo sempre aspiraré (i esper aconseguir-ho algun dia) escriure.
En Jaume Oliver Ripoll publicà Crònica desordenada de Ciutat Antiga el 2019 a l’editorial Pagès Editors.
On comprar-ho: https://pageseditors.cat/ca/cronica-desordenada-de-ciutat-antiga.html
Petita biografia (extreta del web de l’editorial): Nascut a Palma el 1975. Pare a la quarantena, músic autodidacte, historiador de formació i periodista de professió. En els darrers anys s’ha dedicat a cobrir els grans processos judicials contra la corrupció que s’han viscut a les Balears des dels serveis informatius de TVE. Ha dirigit dos reportatges del programa Informe Semanal: «Las Tramas de Baleares» i «Matas no tiene quien le escriba». És autor d’una sèrie de reportatges d’emissió estatal sobre cooperació internacional a Etiòpia, Burkina Faso, Colòmbia, Nicaragua i el Sàhara.
* Publicada en castellà N.d.E.
