Un recopilatori d’èxits doble, un disc negre posseït pel dimoni i un àlbum fet en una setmana són la millor carta de comiat de la història de la música. El so de la porta encara ressonava i el senyor Prince ja estava editant un disc triple i s’havia des-tatuat SLAVE de la cara.
Aquesta secció explica publicacions forçades a existir per la insistència de les companyies discogràfiques i malgrat l’estat de negació dels artistes. Me feia ganes començar amb en Prince dels norantes perquè la seva galta cridant ESCLAU és el primer record que tenc de l’enfrontament músic-discogràfica. El que inicialment pareixia una excentricitat més de l’artista sense nom, era en realitat una molt mediàtica batalla dins l’eterna guerra dels intermediaris.
Acab d’adonar-me que he mentit. M’ha vengut al cap una conversa amb un col·lega punk a l’antic casal llibertari del Polígon de Llevant on m’explicava els origens del Non-Profit underground. Jo intentava surar un dels meus primers grups i no entenia com qualcú podia voler editar una maqueta a pèrdues. Aquest és realment el meu primer contacte anti-discogràfic, però entre els cassets duplicats a casa i les descàrregues a fraccions de cèntim haurien de sorgir uns quants artistes consolidats cagant-se en les discogràfiques.
I aquí apareix Prince, que ben segur no va ser el primer, però el seu disc Chaos and Disorder sí que va ser el contacte inicial de molta gent amb la venjança en forma de disc mediocre.
Els antecedents eren 3 discs de platí en 4 anys: Batman (1989) , Diamonds and Pearls (1991) i Love Symbol (1992). Fidels a la típica història dels ous d’or, els directius de la Warner varen decidir a continuació publicar una mescla de grans èxits i rareses (The Hits/The B-Sides [1993]) i la gallina se’n va afartar. Prince ja duia uns anys emprenyat amb la gestió dels seus discs i decideix deixar d’utilitzar aquest nom i assumir el logo utilitzat a Love Symbol com el seu nou alias. Tant donava que fos un mot irreproduïble, que la premsa no sabès escriure’l i la gent del carrer pronunciar-lo. Prince va repartir disquets amb arxius del símbol als mitjans i va assumir que, per tal de simplificar, tothom li digués Symbol enlloc d’un molt menys engrescador “Aquell artista que abans era conegut com Prince“.
Un dels motius pel que la companyia no volia editar més material era la por de no rendibilitzar-ho al màxim. Regalar Nothing compares 2 U a una irlandesa desequilibrada i perdre milions? #tudequevas? Prince era massa prolífic, massa íntegre, massa bo, massa artista.
Dins del merder que era la seva relació amb Warner és difícil saber quant de conya hi havia en la publicació i posterior retirada de l’àlbum negre. Oficialment The Black Album va sortir al carrer el 22 de novembre del 1994 però només unes setmanes després el mateix Prince en va demanar la retirada de les tendes perquè una entitat anomenada Spooky Electric havia deixat la seva empremta demoníaca al disc. Se veu que aquest argument de terror barat li va sorgir després d’un mal viatge d’MDMA i va insistir en reclamar totes les còpies. Avui dia és una peça de col·leccionista. Vos ho creieu? Jo, venint d'”Aquell que fa discs fins i tot col·locat de fonoll marí”, no només m’ho crec si no que el veig nítidament ajagut al sofà fent escarafalls als seus molins particulars.
I ara sí, finalment arribam a Chaos and Disorder. Faré de Carles Porta i recrearé la conversa Prince-Warner:
– Warner: Ens deus un disc.
– Prince: El tendreu en una setmana.
Anti-climàtic total, ho sé, però és que a aquelles alçades ell només volia fugir volant i se va ficar amb els seus col·legues a l’estudi per vomitar onze temes completament prescindibles. Curiosament no és el disc de la seva discografia menys valorat per la premsa especialitzada, però s’han de posar en perspectiva els seus 42 àlbums d’estudi, 5 de directe, 9 compilatoris i altres edicions especials que dificulten fer un recompte definitiu.
Chaos and Disorder va tenir el pitjor rang a les llistes de tots els seus discs, no va tenir cap tipus de promoció, l’única resposta que obtenia la premsa era “Obligació Contractual” i a l’interior de la portada es pot llegir: “Concebut inicialment només per us privat, aquesta compilació serveix com el darrer material original enregistrat per (Symbol) per a Warner Brothers Records – així visqueu per veure l’albada“.
Amb certa ironia, internet i els nous sistemes de distribució musical han revalorat el disc. Alguns crítics identifiquen parts enregistrades mesos o anys abans per altres publicacions que sí varen tenir molt d’èxit. Segurament no passaven inicialment el tall qualitatiu que s’exigia el mateix Prince i del que va prescindir completament per publicar Chaos and Disorder. Me recorda una mica aquell comentari cinematogràfic sobre el polèmic Woody Allen: “Els seus pitjors treballs són infinítament millors que el 99% de la resta de pel·lícules que s’estrenen a tot el món“.
Quan la trencadissa ja no se podia amagar més davall l’estora, un executiu de la Warner va sortir a dir que volien estar de bones amb “Aquell que abans explotàvem amb el nom de Prince” i que li desitjaven sort allà on les muses reals el portassin. L’artista es limitava a somriure i dir “soc lliure”.
Pels tiquismiquis: sí, és veritat que hi va haver dos àlbums extra (Come [1994], The Gold Experience [1995]) que a més a més varen ser disc d’or. Però poc tenien a veure amb acontentar la Warner i varen ser fruit de la inèrcia artística d’algú que podia crear 40 temes a l’any i deixar-ne uns quants a mitges per recuperar-los més endavant.
Que sí, ja sé que no era un tattoo real.
A nivell personal, no soc especialment fan de Prince, sobretot de la seva aura d’excèntric intocable. M’agrada descobrir temes dels seus discs inicials on encara era terrenal i abastable. El senyor Spike Lee és molt fan d’aquesta època i els fica a les seves produccions sempre que pot.
He de reconèixer però que la cançó que més he escoltat escriguent aquest article és Purple Rain.
Memòria emocional? Fetitxisme lila? Adolescència re-visitada? Ovellisme musical?
Ni puta idea.
I only want to see you bathing in the purple rain.