Aru ga mama
Zassô to shite
me o fuku
Així, tal qual,
com a herbes que són,
els brots s’obren
Taneda Santoka
Santoka va ser el darrer hereu de la llarga tradició de poetes vagabunds japonesos que es dedicaven a la contemplació, a mirar el món, a mirar-se a un mateix i a transformar el silenci del poema en una veritat mutable, que és capaç de transcendir cultures i pensaments per caure en l’estómac i transformar, amb la seva lectura, la vivència, la mirada i la saviesa que un mateix te de la vida.
Santoka va néixer al mig de l’Era Meiji. Una època de renovació i obertura. Una època de canvi de velocitat en el dia a dia de la cultura Japonesa. El darrer dels clàssics es postulà com una anomalia dins una societat, on no cabia la seva manera d’entendre el món i la vida que hi practicava.
Si alguna cosa defineix la societat actual, la cultura actual i les generacions actuals, tenguin el nom que tenguin, és que la durada d’un segon no és equivalent a la durada d’un segon que podia percebre el bo d’en Santoka.
Entre altres coses el món gira a una velocitat més ràpida que en la seva època. Exactament, 35,40 mil·lisegons de mitja menys cada dia, que els 86.400 segons que se suposa que hauria de tardar i, de fet, enguany sirà l’any, d’ençà que és te registre, on els dies duraran manco. A pesar que pareix una dada ridícula i que se suposa que cap de nosaltres no podrà ni tan sols percebre-ho, no deixa de ser curiós el paral·lelisme entre aquest fet i l’estil de vida al qual estem sotmesos i que hem triat seguir de manera inexorable. Entre altres fenòmens paral·lels, ens podem trobar amb el primer que vaig discernir fa un parell d’anys i que em va sorprendre sobra manera: Mirar les sèries i les pel·lícules a una velocitat superior per les quals estaven pensades per poder veure’n més en un període més curt. Un fenomen que em va costar entendre i que d’alguna manera em posava de mala folla sense entendre el perquè. Per altra banda, la necessitat d’hiperconnectivitat es va creuar al meu camí. Un vespre mentre estava veient una pel·lícula amb la meva parella em vaig adonar que de tant en tant mirava la pantalla del mòbil. No per contestar a algun missatge o alguna alerta de les mil a les quals estem sotmesos tot el dia, sinó simplement per visualitzar el “timeline” d’una d’aquestes xarxes socials, les quals formen ja un apèndix del nostre sistema nerviós. La conversació, després de posar en pausa les imatges en moviment fou la següent.
— Escolta, et sabria greu mirar la pel·lícula amb mi? —
— L’estic mirant. —
— Estàs mirant el mòbil, no la pel·lícula. —
— Em basta el temps per mirar la pel·lícula i el mòbil al mateix temps. —
La conversació no va anar més enllà, però una sensació d’incomoditat em va recórrer el cos pel fet de no poder entendre o no tenir la capacitat de fer aquelles dues accions de manera superposada. Després d’aquests dos moments, com si m’haguessin llevat unes cucales dels ulls, vaig començar a percebre la terrible asincronia amb la qual em movia pel món. Gairebé tothom i exactament tot, girava al meu voltant a una velocitat que em produïa vertigen.
Com una persona que es considerava hereva del seu temps vaig decidir entrenar les capacitats necessàries: La idioteza i l’egocentrisme.
Dia rere dia desdoblava les velocitats, mirava de manera compulsiva el mòbil. M’enfadava quan les coses no arribaven en el moment precís que les havia encomanat, criticava si algú tardava més de dos segons a contestar un missatge o si havia de fer cua a algun lloc.
Al final d’aquest entrenament vaig deixar de sentir aquest vertigen que m’havia duit a realitzar aquest procés. Era una persona renovada, moderna, integrada, multitasca i sense adonar-me completament zombificada.
Després d’un temps, de manera casual, encara que mai he cregut amb les casualitats. Santoka va venir a rescatar-me. Mentre feia neta una de les estanteries de casa, va caure d’ella uns dels llibres que hi tenia. El seu títol: Assaborir l’aigua. La pàgina que va quedar oberta no és cap misteri i allà hi havia escrit el haiku que presideix aquest text. “Així, tal qual, com a herbes que són, els brots s’obren.“
Un sols poema que ens dirigeix la mirada no cap als brots que s’obren, si no cap al que no diu el poema. Que per veure que els brots s’obren has de poder veure les herbes i que per molt que només siguin herbes sense importància, per poder veure que s’obren s’ha de poder contemplar el món, el que està passant al nostre voltant i de forma necessària, posar en pausa el temps i la velocitat a la qual gira el món. El que és important és tan relatiu com que uns brots s’obren o que una fulla ha caigut el terra o que el silenci mentre estàs al costat d’una altra persona et pot comunicar tantes coses com una conversa agitada a la velocitat del llamp.
Parafrasejant a la gran Mafalda d’en Quino. “Parin el món que vull baixar”. I Santoka va ser qui el va aturar per jo per poder baixar i tornar a poder contemplar com els brots s’obren al corral de casa.