Ciència de la ciència-ficció

Després de veure un anunci de la nova sèrie Fundació, basada en la trilogia d’homònim títol d’Isaac Asimov, em va venir al cap un article que havia llegit feia estona que versava sobre un científic anomenat Alexandre Deulofeu. Curiosament, aquesta relació de conceptes no la vaig tenir després de rellegir les novel·les ni d’haver llegit al científic en qüestió, però les relacions que el nostre cervell dispara ho deixarem de moment per un altre article.
Alexandre Deulofeu va formular la teoria de la matemàtica de la història. En ella afirmava que les civilitzacions passen per uns cicles equivalents als cicles naturals dels éssers vius. Postulava que cada civilització pot arribar a complir, com a mínim, tres cicles de 1700 anys cada un i una durada mitjana de 5100 anys i que els imperis, compresos dins aquestes civilitzacions, tenen una durada mitjana de 550 anys. Va afirmar alguns conceptes que són bastant interessants. El primer que mitjançant el coneixement de la naturalesa d’aquests cicles es podrien evitar les guerres, considerades innecessàries, fent que els processos fossin pacífics en lloc de violents. El segon concepte atractiu és la seva afirmació que la humanitat podria ser capaç de conèixer-los, alterar-los, i que aquesta hauria de tendir a organitzar-se sota una confederació universal de pobles lliures.
Si algun dels nostres lectors ha vist la sèrie, llegit els llibres i no coneixia o, com un servidor, no havia fet una relació entre el que es va imaginar Asimov i el que va teoritzar Deulofeu, segurament estirà amb els pèls drets tal com em va succeir en aquell precís moment.
Les novel·lés, situades en una societat futura, presenten com a base argumental a Hari Seldon, un matemàtic que estableix un nou paradigma científic basat en la història, sociologia i l’estadística. La psicohitòria, com la va anomenar Asimov, utilitza aquestes tres branques per fer prediccions generals sobre el comportament futur de grups molts grans de persones, com l’Imperi Galàctic.
El concepte de psicohitòria va ser introduït per primera vegada en quatre relats breus que va publica Asimov entre els anys 1942 i 1944. Deulofeu, per altra banda, va publicar la primera edició de la seva teoria l’any 1951. Les interaccions reals entre Asimov i Deulofeu no les coneixem, probablement no ho farem mai i segurament no n’hi havia cap. Ja sigui pel Zeitgeist, terme posat de moda fa un parell d’anys, o per qualsevol esdeveniment extraordinari, la relació entre les dues obres és simplement una curiositat per poder escriure sobre el científic català. Cap del dos, per altra banda, foren pioners en presentar la història com un cicle estructurat d’esdeveniments que es repeteixen al llarg de les diferents civilitzacions. Les dues persones més famoses que tractaren aquest tema foren, per una banda, el britànic Arnold J. Toynbee i el seu Estudi de la història i per altre l’alemany Oswald Spengler amb la seva obra La decadència d’Occident. La diferència principal amb els dos científics, tant el real com l’imaginat per Assimov, és el punt de partida de la seva investigació. Tant Arnol com Oswald teoritzaran des de la perspectiva filosòfica i històrica deixant de banda la vessant matemàtica que és la ferramenta principal que empra Deulofeu per establir la seva teoria.
Aquí és quan es fa servir una trampa, ja que Alexandre Deulofeu, a pesar de ser llicenciat en farmàcia i ciències químiques, tan sols estableix la seva teoria a través de l’observació, la comprensió a través de l’enteniment de les dades que manejava i sense cap mena de formulació matemàtica. De fet, no va ser Deulofeu qui va batejar la seva teoria com a “Matemàtica de la història” sinó que va ser el seu amic Francesc Pujol. Aquest fet no desmereix en absolut la feina feta per Deulofeu, però sí que genera dubtes sobre la certesa matemàtica que escau per fer certes afirmacions i que no es contemplin com futurologia, ni que els seus detractors tinguin certa part de veritat en el seu raonament. Aquests consideren que el mètode no és suficient per postular una teoria prou robusta científicament. Uns altres estableixen la premissa que la globalització de certes entitats que actuen de manera global refuten les seves prediccions i el comportament futur de la humanitat. Aquest fet d’incompletesa científic, i a pesar que altres científics al llarg de la història de la humanitat seguiren el mateix procediment han tingut bastant més repercussió, és segurament l’element essencial pel qual ha fet que la gran majoria desconeguéssim l’existència de Deulofeu i la seva matemàtica de la història. El temps donarà o llevarà la raó a aquest imprescindible personatge de les nostres terres o tal volta algun altre científic, quan un imperi galàctic governi tota la galàxia, completarà la seva investigació.

---

Parlem de Deulofeu. Afirmà que les civilitzacions i els imperis passen per uns cicles equivalents als cicles naturals dels éssers vius. Cada civilització pot arribar a viure tres cicles de 1.700 anys cadascun. Compresos a dins de les civilitzacions, els imperis tenen una durada mitjana de 550 anys. Afirmà que mitjançant el coneixement dels cicles es poden evitar les guerres, considerades innecessàries, fent que els processos esdevinguin pacífics en lloc de violent. També afirmà que la humanitat podrà ser capaç de conèixer-los, d’alterar els mateixos cicles, i que el món ha de tendir a organitzar-se sota la forma d’una confederació universal de pobles lliures En aquest sentit, proposa l’adopció d’una llengua auxiliar internacional, com l’esperanto, en què es faran les deliberacions del parlament mundial.

Al capítol III del seu llibre La matemàtica de la història en català, edició de 1967, resumeix la seva teoria de la següent manera:

1. Tots els pobles passen per èpoques de gran fraccionament demogràfic, alternades amb unes altres èpoques de gran unificació o èpoques imperialistes.
2. Les èpoques de gran fraccionament tenen una durada de sis segles i mig. Les èpoques de gran unificació tenen una durada de deu segles i mig. El cicle evolutiu comprèn, doncs, disset segles.
3. Durant aquest procés evolutiu els pobles passen per fases perfectament establertes per a arribar, al final del cicle, a ocupar la mateixa posició que al seu començament.
4. El cicle evolutiu comprèn tots els ordres de l’activitat humana, és a dir, que hem de considerar, a més d’un cicle polític, un cicle social, artístic, filosòfic, científic…
5. Tots els pobles segueixen la mateixa evolució, però aquesta queda avançada o endarrerida segons la posició geogràfica de cada país.
6. La força creadora no és la mateixa per a tots els pobles. Per a cada cicle existeix una zona de màxima intensitat creadora, i aquesta zona es va desplaçant d’un cicle al següent en el mateix sentit del procés general. Aquest avança a Europa, de l’Orient cap a l’Occident mediterrani i passa després de la península Ibèrica a la Gàl·lia, segueix a les Illes Britàniques, continua a través dels pobles germànics i arriba finalment als pobles nòrdics i eslaus.
7. Els nuclis imperialistes que donen lloc a les èpoques de gran unificació política segueixen processos biològics perfectes, idèntics entre si i amb una longevitat que dura de cinc a sis segles.
8. La transformació dels règims politicosocials no segueix cap línia constant ascendent o descendent, sinó que fa avenços i retrocessos alternativament, els uns més intensos que els altres, cosa que dona com a resultat una línia trencada. La resultant d’aquesta línia equival a un avenç en un sentit determinat. Se’n diu “llei de les dues passes endavant i una enrere”.

Algunes de les seves prediccions que ja han passat:

1934. Deulofeu apunta la derrota de Iugoslàvia. “El règim iugoslau que manté sotmesos als croats es trontolla perillosament, i no tardarem a veure’l transformat en dues o tres repúbliques completament independents i confederades.” L’any 1991 s’independitzen Eslovènia, Croàcia i Macedònia. L’any 1995 ho fa Bòsnia Hercegovina l’any 2006 Montenegro.
1935. Deulofeu augura la descolonització d’Egipte i l’Índia, va ocórrer als anys 1936 i 1948 respectivament.
1936. Deulofeu assegura que Hitler perdrà la II Guerra Mundial. L’any 1945 el nazisme és derrotat.
1937. Deulofeu preveu la pèrdua de les colònies franceses: «França acaba d’entrar a la fase decadent. A partir d’aquest moment l’imperi francès anirà perdent gradualment totes les seves colònies, mentre que al seu interior l’anarquia i la guerra civil prendran la nació francesa.» Algèria, Indoxina, Tunis i el Marroc s’independitzen entre 1956 i 1962.
1938. Deulofeu vaticina que al voltant de l’any 2000, l’URSS es desintegrarà en multitud d’estats eslaus. “El comunisme, a excepció dels pobles satèl·lits que ja es troben avui sota la seva influència, no s’implantarà a cap altre poble d’Europa. L’URSS, en lloc de seguir una via imperialista, va cap a la seva desintegració.” El 31 de desembre de 1991, l’URSS desapareix.
1939. Deulofeu assegura que la fase d’ocupació aliada a Alemanya Occidental s’acabarà abans de cinc anys. L’any 1955 la República Federal d’Alemanya restableix oficialment la seva sobirania.
1940. Deulofeu aconsella als Estats Units la retirada de Vietnam. “I posats a fer recomanacions als països que encara no coneixen la llei de la història, aconsellaríem als Estats Units que sense més espera abandonin la lluita de Vietnam i retirin les seves tropes d’Àsia, perquè contra la Xina no tenen res a fer.” Els EEUU es retiren de Vietnam l’any 1973.
1941. Deulofeu anuncia que el Mercat Comú (Actual EU) quedarà sota l’hegemonia germànica a partir d’una alemanya ja unificada. El Mur de Berlín cau en 1989.

Prediccions anunciades

• Desintegració d’Espanya al voltant de l’any 2029. Lluita aferrissada entre el poder centralitzador i els pobles hispànics/Ibèrics que volen tornar al règim de llibertat que han gaudit a les anteriors èpoques. El procés independentista català tan sols és un símptoma del qual passarà als anys vinents a Espanya.
• Al Regne Unit, Escòcia, País de Gal·les i Irlanda reunificada sirà lliures en el segle XXII.
• Alemanya es convertirà en la garant de l’estabilitat d’Europa, a canvi, això si, d’una clara renúncia de la sobirania de la resta de territoris.
• Xina es convertirà en el gran trencaclosques de Rússia i d’Estats Units. De manera insensible, o no, es farà senyora de tots els territoris fronterers amb les antigues repúbliques soviètiques asiàtiques. Sibèria es convertirà en el seu objectiu principal.
• Japó, tindrà un paper similar al d’Alemanya a Europa, convertint-se un altre cop en una gran potencia, tal volta silenciosa i a l’ombra, però no dubtarà a posar fre a les ànsies expansionistes xineses.
• Els Estats Units continuaran la seva deriva cap a formes de poder poc democràtiques. La fractura social es convertirà en insuportable i els excessos intervencionistes a l’exterior amb la seva pròpia finalitat. Tot això abocarà fatalment a una Gran Depressió, política, social i econòmica que es veurà afavorida pel conflicte militar amb la Xina pel domini de l’Oceà Pacífic. Tot això al segle XXI.
• Al segle XXI veurà com Argentina, Uruguai i Brasil que hauran de resoldre els conflictes que sorgiran entre el nord i el sud, es convertiran amb la gran esperança per la humanitat.
• A l’Àfrica els 500 anys vinents l’estabilitat territorial sirà impossible d’aconseguir.